Quan Santiago es va presentar davant desenes de periodistes en desembre de
1976 per primera vegada, i encara a clandestí, en Madrid, va recordar que havia
començat la seva militància quan era un xiquet. La seva opció revolucionaria li
ve del bressol. Es va desmamar a la vaga general convocada pels socialistes a
1917 a casa dels seus pares.
Com a secretari general de les joventuts socialistes, va liderar la conversió
d’aquestes aen una força revolucionaria.
El fracàs de la revolució d’octubre de 1934, li va costar any i mig de
presó. Allí va llegir Marx i es va convèncer de la necessitat de convertir el
PSOE en una força revolucionaria, expulsant als reformistes, depurant als
centristes, i unificant socialistes i comunistes en un únic partit. Amnistiat
pel govern del Front Popular, va viatjar amb una delegació de jovens socialistes
a Moscú, allí es va convèncer de la necessitat de abandonar el partit
socialista i ingressar al PCE, amb la gran decepció de Largo Caballero i el seu
propi pare Wenceslao Carrillo, que varen
taxar de traïció el resultat final de la joventut socialista unificada.
La guerra civil va culminar per a ell en l'amargor del seu pare com a
membre de la Junta de Defensa formada pel coronel Casado contra el govern de
Negrín López. De llavors, la famosa carta acusant-lo de traïdor a la classe
obrera i recordant-li que entre un comunista i un traïdor no encaixaven
qualsevol relacions. Hi era maig de 1939 i qui va ser revolucionari des de la infància,
i bolxevic des de molt jove, es va convertir en entrar a la seva primera maduresa
en un fervent estalinista.
Aviat va entrar al buró polític, Santiago va ser responsable de l'interior
de la política PCE elaborada des de Moscú, on Passionaria va ocupar la
Secretaria general a la mort de José Díaz. Obscurs anys del comunisme al món,
amb les purgues estalinistes, de les que va ser reflex el procés a Jesús
Monzón, qui havia dirigit la invasió de guerrilla per al Vall d'Aran i
l'assassinat de Gabriel León Trilla mai clarificada. La duresa de la lluita no
deixaria marges, ha escrit Carrillo com explicació d'aquest període sinistre.
Controlat el partit al interior, Carrillo va reforçar el seu paper amb la
visita d'una delegació a Joseph Stalin el 1948. Forma part de la llegenda Comunista que a
aquella visita la clarividència del líder suprem va dibuixar les línies per les
que havia de recórrer la política del Partit Comunista en els anys següents: la
liquidació de la guerrilla, entrisme en els sindicats oficials. Amb un partit
estretament a la mà, Carrillo fou el líder ideal per guiar aquesta obra de
penetració de París a través de les esquerdes del sistema. I així, quan,
després de la denúncia de Stalin per Kruschov al 20 Congres del PCUS, els joves
de París s’enfronten als vells de Moscú,
Carrillo se les arregla per fer-se, front a Vicente Uribe amb la gestió del PCE a
l'interior.
Es va moure amb intel·ligència, a l'ombra de Dolores Ibárruri, primer; i
després desplaçar Passionaria, aïllada a Moscu, a la presidència per a
d'ocupar-se de la Secretaria general. Va ser el 1960, i a Espanya, quatre anys
abans, una revolta dels estudiants havia causat una crisi de govern que els comunistes
varen entendre com una crisi del règim, gran error. Carrillo adonat dels nous
aires que movien les aigües estancades de la política espanyola va decidir
prendre la iniciativa amb una declaració de reconciliació Nacional, per a una
solució pacífica i democràtica del problema espanyola. El Comitè Central del
Partit Comunista va donar la guerra civil per acabada, i caducada la bretxa
entre guanyadors i perdedors, va tendir la
mà als catòlics i als dissidents del règim.
Giro espectacular que vincularà el seu nom a la política de Reconciliació
Nacional, que, malgrat els successius fracassos del dia de la reconciliació, al
maig de 1958 i de la Vaga Nacional Pacifica, al juny de 1959, va rebre el
guardó de Ibárruri. En endavant, Passionaria sempre donarà suport al nou
secretari general. Decisions que Fernando Claudin i Jorge Semprún varen tenir
l'oportunitat de comprovar quan van ser expulsats del partit a l'abril de 1965,
acusats de desviacionistes, dretans i fer treball fraccional al defensar, com va
dir Carrillo, “un programa reformista de una vulgaritat sorprenent”.
Vulgar o no, el programa reformista finalment va prevaler en els anys
següents, sota la fórmula d'eurocomunisme, que va servir el veterà líder per a traure
les últimes conseqüències de la política de reconciliació el que havia de
nacional i d’independència de Moscú. Després de la primavera de Praga, als
dirigents europeus els anava la vida en allunyar-se tant com fora possible de la Gerontocràcia
Soviètica, I Carrillo era qui va prendre passos més fort en aquesta direcció,
perquè va ser ell qui hauria mes a perdre si es presentava davants els
espanyols com un lacai de Moscou.
Un partit comunista nacional i una política de mà estirada a l'oposició
democràtica van ser dues apostes que va acabar tenint fruita a la Junta
Democràtica a 1974. Era l’organisme dissenyat per dur a terme la ruptura
Democràtica, un altre segell de la seva invenció, que amb el temps finalment es
va cristal·litzar com ruptura pactada. Aquesta va ser la seva última
contribució a la cultura política dels espanyols: que la transició a la
democràcia d'efectuar mitjançant acords, una mena d'obligació en la que va
trobat un soci amb Adolfo Suárez, no per casualitat, secretari general del
moviment.
Així va ser com Santiago Carrillo es va tornar amb l'edat i les arrugues el
major Defensor de la política de pactes amb els hereus del règim. Un demòcrata,
llavors? No diran això molts de els seus companys del partit, els que havien
caigut en el camí i els que continuaren caient quan els pactes no varen donar
els resultats desitjats i el descontentament va créixer entre els
intel·lectuals i professionals. Contra les cordes després del doble revés de
1977 i 1979, el seu objectiu últim, fer del PCE una rèplica del PCI, que
acabava en fracàs abans de la pujada ràpida d'un competidor jove, Felipe González,
que el va enfonsar en la misèria política a l'octubre de 1982. El seu temps
havia passat. Felipe González i José Luis Zapatero guiaran la força majoritària
de l’esquerre a la seva roina actual.
Però una cosa és clara: la transició no hauria estat el que es sense
aquells invents del Carrillo, que s'anomenaren la reconciliació nacional i la
ruptura pactada. Laberíntics, sinistres i sinuosos camins pel qual molts
espanyols han incorporat els valors democràtics a una cultura política macerada
en dècades de dictadura, i que deuen no
se sap si poc o molt a aquest professional polític que era revolucionari des de
la infància, Bolxevic en la seva joventut, estalinista en la seva maduresa i
gran munyidor de pactes al llindar a la tercera edat.
Però com diu Gaspar Llamazares,
Carrillo sempre va ser lleial a l’esquerra, malgrat que l’esquerra no sempre va
ser lleial a ell.(L'article es un extracte del publicat a "el Pais" per l'historiador Santos Juliá)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada