HA FALTAT ALFREDO FOUZ ARQUITECTE

AHIR VA MORIR ALFREDO FOUZ, QUE VA SER ARQUITECTE DE L'AJUNTAMENT DE TAVERNES QUAN GOVERNABEN NOSALTRES. INTEGRANT DEL "EQUIP VETGES TU" ERA UN GRAN PROFESIONAL. MILITANT DE ONG'S I UN HOME SOLIDARI.

DESCANSE EN PAU.

BONS NADALS A TOTES I A TOTS

INFORME EL CONSELL POLITIC NACIONAL D'EUPV VALÈNCIA, 17 12 2011

Enhorabona, companys i companyes. Felicitacions a tota la militància, a l'esforç col·lectiu realitzat en la campanya, als que van col·laborar desinteressadament, als candidats i candidates. Gràcies als que vau fer possible el dia a dia de la campanya.

Gràcies a les 170.000 persones que ens han votat al País Valencià.

Podem sentir-nos orgullosos i orgulloses del treball realitzat, especialment en aquelles comarques on sabent que era impossible traure diputat en la seua circumscripció, van desplegar una campanya digna i entusiasta en què tots ens hem reconegut aportant a mes del 5% necessari per a poder tindre grup parlamentari. Parle dels companys de Castelló. Parle també dels companys i companyes d'Alacant que es van batre el coure per a traure a Víctor, on només ens va faltar 2.000 vots per a aconseguir-ho. Parle de València, que es va bolcar a recuperar el candidat que havíem tingut.

Vull felicitar especialment els companys i companyes que van encapçalar les candidatures al Congrés, Ricardo Sixto per València, Víctor Domínguez per Alacant, Herminia Montíns a Castelló, i al Senat Adoración Guamán, Bernabé Aldeguer i Paco Porcar, perquè han sigut la veu de l'organització i han projectat compromís, coherència i credibilitat en les polítiques d'esquerres que representem.

L'orgull que ens dóna haver recuperat la representació en el Congrés dels Diputats, volem compartir-ho amb els companys de coalició, Els Verds, que van treballar reforçant la campanya i materialitzant al País Valencià el procés de Refundació que IU esta impulsant i que ens ha portat a fer coalició amb dotze formacions polítiques en el conjunt de l'estat.

Ricardo Sixto serà la veu de País Valencià al Congrés, dels seus problemes i de les alternatives d'esquerres, i ja forma part d'eixe grup d'11 parlamentaris que encapçala Cayo Lara. Ricardo estarà a la nostra disposició per traslladar totes les problemàtiques que plantegem i reforçarà el treball d'EUPV amb la seua presència en les nostres organitzacions i amb el contacte social amb els col·lectius, associacions i entitats del País.

Molta sort, Ricardo, en esta etapa de la teua vida política. Del que estem segurs i segures és que seràs referent del projecte d'esquerres que representem i de l'esquerra del País Valencià. Tin la seguretat que treballarem perquè així et perceba la ciutadania.

Els resultats electorals al País Valencià (169.361 vots, +94.976) ens consoliden com a tercera força política. EUPV augmenta dos vegades i mitja els vots a Alacant i Castelló respecte al 2008, i més que duplica a València. Un 6,5% en el conjunt del País Valencià, i, encara que no siga comparable, 40.000 vots mes que en les eleccions autonòmiques de maig passat. En total, quasi 170.000 ciutadans i ciutadanes que ens han votat conscientment per entendre que representem l'alternativa social a la crisi, i amb capacitat federal d'intervenció. És un repte i una obligació: no hem de fallar-los.

És bo que recordem que estos resultats no ens els ha regalat ningú. Són el resultat d'un treball col·lectiu que exercim des de fa dos anys i mig. Des de l'Assemblea de 2009, on ens plantegem recompondre la relació d’EUPV amb la societat després de la ruptura interna, i recuperar la representació institucional.

Vam posar en marxa la Convocatòria Ciutadana que ens va permetre fer-nos presents en l'univers reivindicatiu del País Valencià, en totes les comarques, en totes les ciutats i pobles. Ho vam fer planificadament i recuperem una visibilitat social en eixe projecte de recomposició de l'esquerra social, on aspiràvem a referenciar-nos com l'alternativa d'esquerres del País Valencià.

La Festa de Burjassot va ser un punt d'inflexió que ens va permetre treballar la trobada programàtica posant en peu els Fòrums de Debat Programàtic en col·laboració amb les Àrees i posteriorment incorporar les persones representatives dels moviments socials a la Convocatòria Social llançada per IU. Per això, en les nostres llistes han anat sindicalistes, persones de 15M, de les Plataformes contra els Desnonaments, del moviment d'agricultors, del món de la cultura. Aportem, sens dubte,  que l'estirada federal funcionara.

Però no podem caure en l'autocomplaença perquè el període que s'obri serà molt difícil per als interessos dels treballadors i treballadores, del nostre poble i per al futur del País Valencià..

Encara que el PP perd vots respecte al 2008 (1.388.465 vots en 2011, -27.328) manté una hegemonia indiscutible (53,32%, 20 diputats), davant de la caiguda en picat del PSOE (695.691, -428.723, 26,71%, 10 diputats, perd 4) i el repunt del populisme de dretes d'UPyD (145.823 +126.529, 5,6%, 1 diputat) que relega a un quint lloc a Compromís a pesar d'haver pujat en 95.000 vots, fins als 125.150 vots i obtindre un diputat. És preocupant l'avanç d’UPyD i de grups d'extrema dreta com Espanya 2000 a la circumscripció de Castelló, que arriba al 3’5%.

En el conjunt de l'estat, el PP obté una àmplia majoria parlamentària que complementa les seues victòries en les eleccions municipals i autonòmiques del passat mes de maig.

És significatiu que aquest resultat, que confirma la nostra anàlisi que el PSOE estava posant l'estora blava perquè el PP caminara per ella cap a la Moncloa, s'haja produït més pel rebuig al PSOE que per mèrits propis. Així, en referència al 2008, el PP només ha pujat 541.358 vots mentres que el PSOE ha perdut 4.315.455, dels quals més d'un milió han acabat en l'abstenció. Podem afirmar que en esta campanya ha calat la idea negativa del bipartidisme reforçat per una mala llei electoral.

Esquerra Unida obté el millor resultat des de 1996 obtenint 9 diputats més que en 2008, amb una pujada de 710.864 vots. Sens dubte ha existit un estirada federal, fruit d'un discurs comú que feia temps que no existia i que s'ha reflectit en els resultats de tot l'Estat. La diferència entre PSOE i IU ha passat de 10 a 1 a una relació de 4 a 1, estos resultats refermen la línia política i ens situa en condicions de millorar l'organització.

Important, igual que al País Valencià, és l'increment d'UPyD, cosa que nos ens pot deixar indiferents, pel que suposa d’avanç d’un partit que, des de la més pura demagògia, encarna un nacionalisme espanyolista de connotacions feixistes.

Amb un sistema electoral proporcional i just hui IU tindria 25 diputats i el PP no tindria majoria absoluta. I si açò és així, és perquè el PSOE es va negar a modificar la Llei Electoral, a pesar de tindre aquest un informe a eixa reforma del Consell d'Estat i comptar amb majoria suficient en el Parlament per a això. L'estora blava al PP a la Moncloa l'ha posat el PSOE. La lluita per la reforma electoral ha de ser una constant de la nostra organització i els aliats que ho consideren, perquè és la lluita per la democràcia. En aquest sentit, destacar que amb una circunscripció única al País Valencià haguerem obtingut 2 diputats.

El traspàs de poders del govern de Rodríguez Zapatero, s'ha realitzat ampliant la cooperació militar amb els EUA (escut antimíssils en la base de Rota) i indultant un delinqüent econòmic, mà dreta de Botí, mentre es continuen desnonant a milers de famílies de les seues cases pel greu “delicte” d'haver perdut l'ocupació i no poder pagar la lleonina hipoteca. Un fermall de vergonya d'un Govern que s'anomena socialista. Esta trajectòria neoliberal i conservadora del Govern ixent,  deixa el PSOE amb poca autoritat política per a exercir l'oposició, després del seguidisme del seu govern a les exigències del capital i els seus portaveus alemanys i francesos, que ha deixat el camí aplanat perquè el PP intente liquidar l'estat del benestar.

Rajoy ha iniciat els seus contactes amb els banquers, abans que amb els agents socials o partits polítics. Estes presses per reunir-se amb representants de les cúpules bancàries venen a indicar el rumb que prendrà el govern de Rajoy. Sobre la taula està la possible creació d'un banc roín -desig d'estos financers- amb els actius tòxics, (crèdits de cobrament dubtós i contaminats per la bambolla immobiliària) en mans de la banca privada per sanejar-la amb els diners dels ciutadans, socialitzant les pèrdues dels especuladors. També, la pressió de la patronal per estrényer l'accelerador de la desregulació laboral –Desarticulant la negociació col·lectiva- i la precarització, amb la proposta de “minicontractes” de 400 euros (que colpejaran en major grau a jóvens i dones) i una nova reforma laboral que introduïsca l'acomiadament lliure, també entre els funcionaris.

L'expressió d'eixe bipartidisme imperfecte amb què els grans partits han vingut governant en les últimes dècades, s'ha manifestat amb la marginació de IU, la tercera força política de l'Estat de la Mesa del Congrés. PP-PSOE-CiU escenifiquen amb això la gran aliança entorn de les grans polítiques del futur.

És en aquest nou mapa polític en què hem d'actuar i donar respostes des de les polítiques que hem aprovat i que entenem no han de patir variació, ja que el PP no sols no canviarà la política de submissió als mercats i de retallades de drets socials i democràtics, sinó que els aprofundirà i desenrotllar amb més contundència. El context europeu en la perspectiva d'una nova recessió, donarà un marge major a les polítiques de dretes del PP tant en el Govern com en les CCAA on governa.

El que estem veient en la Unió Europea és la presa directa del poder polític pel capital financer, inclús en alguns casos prescindint d'intermediaris. Açò suposa no únicament una derrota de la classe treballadora i altres sectors populars, sinó també d'altres sectors del capital que es veuen subordinats al capital financer. De fet, el capital financer s'ha aprofitat de l'aberrant estructura de la mateixa Unió Europea, construïda sobre una unificació monetària sense unificació política democràtica, que deixa mans lliures als especuladors financers per a  aprofitar-se impunement de la incapacitat monetària dels Estats i de l'actuació d'un Banc Central Europeu que no presta diners als Estats, sinó únicament als Bancs, ara a l'1% d'interés, perquè estos ho presten als Estats, i si és el cas als particulars, amb interessos molt superiors, fent un negoci redó que genera un deute públic i privat il·legítim.

La nova proposta presentada per Merkozy com a portaveu del capital financer internacional i submisament acceptada per la resta dels Governs de la Unió Europea, amb l'excepció del britànic que pareix prioritzar els interessos del capital financer britànic de la City, suposa una nova volta de rosca per a la imposició de retalls socials, amb l'excusa d'una "disciplina fiscal" que no pareix suposar una unificació a l'alça dels impostos, especialment als rics, sinó una nova retallada del les despeses socials que conduïx, a més, cap a  una recaiguda en la recessió, possiblement més greu, amb més desocupació i més sacrificis per als sectors populars, generant una espiral que ja hem vist en el cas de Grècia, en la que el dèficit social porta a augmentar el dèficit públic al disminuir els ingressos de l'Estat.

No hi ha eixida a la crisi en la Unió Europea sense trencar les regles del joc, derrocant la dictadura del capital financer, implantant una Banca Pública, fent una auditoria dels deutes per descartar les il·legítimes, i subordinant els Bancs centrals a poders polítics democràtics. Açò és d'interés tant de la classe treballadora i la resta de sectors populars com del capital productiu ofegat per la falta de crèdit

El problema residix en la posada en peu d'una alternativa política, recolzada en una àmplia mobilització social i sindical, per a la recuperació de la democràcia. Este és el nostre repte i del Partit de l'Esquerra Europea.

La crisi econòmica s'agreuja al País Valencià. La desocupació continua pujant i la foto del president Fabra amb els empresaris relegant permanentment del dialogue als sindicats, denota a qui servix este Consell. Un Consell que ha tramitat uns Pressupostos regressius, antisocials i privatizadores, (als que el grup parlamentari EU va presentar esmena a la totalitat) que suposen una nova volta de rosca en l'ajust, és a dir, en la reducció del gasto públic, i manté la retòrica antifiscal per la renúncia del Consell a recaptar l'Impostos de Patrimoni i altres tributs que graven els poderosos, per no perseguir el frau fiscal ni l'economia submergida, la qual cosa minora uns ingressos públics summament necessaris. El Consell trau la tercera edició de Bons Patriòtics i a la venda de patrimoni públic per a fer front al venciment de la primera edició de bons i quadrar el pressupost de 2012.

La congelació de sous d'empleats públics i el retall de la inversió pública aprofundiran en la crisi perquè deprimirà el consum, la retallada de la despesa social empobrirà a la ciutadania mes necessitada i colpejada per la crisi i la porta de privatitzacions, especialment en l'ensenyança, la sanitat, els servicis socials i el transport, s'obri sense complexos, trencant el seu paper d'instruments de justícia i cohesió social, si no som capaços de frenar-ho.

Este és un Consell erràtic, sense mes rumb que el retall social i les privatitzacions, especialment als serveis públics i el transport. Que s'ha quedat sense instruments de crèdit per a intervindre en l'economia: amb la compra de la CAM s'ha consumat el procés de destrucció del teixit financer valencià i s'ha perdut l'oportunitat de reconstruir una banca pública. Es tracta d'una pèrdua irreparable per al teixit productiu valencià. Com ho és la intervenció del Banc de València pel Banc d'Espanya, el soci majoritari de la qual havia sigut Bancaixa i un Bancaixa, debilitat en la corporació Bankia. Tot això deixa al Consell sense capacitat d'intervenció i suport a l'economia productiva, i a les famílies mes necessitades.

Estes entitats durant molt de temps s'han dedicat a alimentar financerament l'especulació urbanística i els despropòsits megalòmans i el malbaratament d'un Consell, que va contribuir a la seua debacle implicant-los en projectes ruïnosos, com el de Terra Mítica, que ara es malvén.

La GVA té un col·lapse de liquiditat condicionada pel seu tremend deute: un autèntic estat d’insolvència, incapaç de pagar a proveïdors, farmàcies, contractes, minusvalideses, dependències, centres de majors, d'educació especial, escoles infantils municipals, subvencions a llibres escolars, gastos corrents de col·legis etc, etc…Tanca biblioteques (Dóna i Benestar Social), renúncia a la investigació biomèdica deixant caure al CI príncep Felipe per no posar 4 milions d'euros… Però conserva molts projectes que generen enormes deutes per a les finances valencianes, com la Fórmula 1. De fet, l'operació de comprar Valmor el que fa és tractar de garantir el sosteniment de la Fórmula 1 i assumir el deute que va creant.

Amb això, el Consell socialitza les perdudes dels grans esdeveniments mentre que els beneficis generats han sigut privats. I, a més, posa en evidència que les Corts estan discutint uns pressupostos completament falsos perquè no inclouen els canvis que està plantejant en estos moments. Açò és una malversació de les regles del joc democràtic més elementals.

En estos pressupostos el Consell obri la porta al cofinançament de l'obra pública a la iniciativa privada com a garantia de l'eficàcia i eficiència de la gestió de l'administració, la qual cosa és un negoci redó per al que priva i un menyspreu absolut pel públic. Manté les polítiques més insostenibles del passat i les agreuja: és el cas d'edificar en muntanya cremada; de generalitzar el sol urbanitzable. Plantegen la crema de residus en cimenteres; insistixen en la política de tranvasaments i amenacen amb la possibilitat d'un nou tranvasament del Xúquer cap a les comarques del sud.

Junt amb la fallida del model especulatiu, i les seues gravíssimes conseqüències, està l'eixida a la superfície eixe gran iceberg de corrupció que se va anar forjant en l'època del president Camps. El cas Brugal, Gürtel, Calatrava, l'Institut Noos, EMARSA, que han constituït autèntics saquejos de les arques públiques, hui té el seu reflex mes paradigmàtic en el juí a l'exPresident Camps i Ricardo Costa. El juí dels trages deixa al descobert les relacions íntimes entre Costa i Camps amb els caps de la trama Gürtel. La imatge de Costa i Camps en la banqueta dels acusats amb Álvaro Pérez, Pablo Crespo i Francisco Corretja és el testimoni de tota una època de corrupció generalitzada i de declivi dels institucions democràtiques valencianes.

EUPV exigix la renúncia a l'escó i de qualsevol altre càrrec institucional dels dos imputats perquè este procés judicial no afecte la credibilitat i la qualitat democràtica de les nostres institucions.

En un context on perilla l'estat social i els drets democràtics, cal derrotar les polítiques de retalls del PP. És fals que eixes mesures tinguen un valor significatiu per a l'eixida de la crisi. Són, sobretot, un assaig per al deteriorament dels servicis públics que justifique després la seua privatització. Eixa és la batalla en què estem i estarem al costat dels treballadors i treballadores dels sectors afectats i dels ciutadans i ciutadanes que estan mobilitzant-se.

Hem de ser part d'eixes mobilitzacions, perquè volem disputar l'actual hegemonia de les forces polítiques neoliberals des de la base de la societat. Per a això és imprescindible que EUPV siga més fort per a aconseguir una Convergència Social més fort.

Per a treballar en eixe objectiu hem de bolcar-nos en aquest període en l'Organització, per a fer-la més influent, més mobilitzadora, més compromesa amb el moviment obrer, agrari, ecologista, estudiantil, feminista, pacifista, amb la gent de la cultura i del pensament critique.

Hem de posar la nostra organització al servici de la construcció de l'eixida social a la crisi.

Per a això plantegem:

A.- Campanya explicativa en tot el País Valencià “En què s'empra els teus diners? És possible una eixida sociala la crisi” on es denuncie el Pressupost del Consell per al 2012 i on expliquem que és possible una alternativa social i sostenible per al País Valencià. Aquesta campanya es reforçaria amb l'explicació de les propostes que hem presentat en els ajuntaments, i on governem o cogovernem, les mesures posades en marxa. Esta campanya haurà de ser un instrument per a la mobilització i l'afiliació.

B.- Campanya d'extensió organitzativa, cap a zones blanques del País Valencià, donant prioritat a poblacions de mes de 30.000 habitants, algunes d'elles sense col·lectius o amb col·lectiu però sense representació institucional ni recursos. Un proposta de treball que la CE presenta i que discutirem i concretarem amb cada Consell Comarcal.

La majoria absoluta que aconseguix el PP en el Congrés i que continua mantenint al País Valencià ens situa davant del repte de guanyar l'hegemonia social amb el nostre treball en el carrer, a les places, en les institucions, al ciberespai i aprofundint en el procés de Refundació. Representem una esperança per a les 170.000 persones que ens han votat en la nostra terra i 1.700.000 en el conjunt de l'Estat, a les que no podem defraudar. Però hem d'arribar a ser l'esperança de molta més gent, dels que injustament patixen la crisi i aspiren a un món i a un País Valencià més just, igualitari, democràtic, solidari i lliure.

Salut, Republica i felicitacions.

No esperàvem res de don Mariano “el sobrio”, les estisores les guarda per a després de les eleccions andaluses

Un mes pensant, un mes sense dir ni mu, un mes sense respostes, un mes d'escoltar les veus dels assessors, dels experts, dels poderosos, dels sindicalistes, dels empresaris, del govern, dels seus màxims mandataris regionals, alcaldes, dels governants europeus. Un mes compilant realitats, un mes  preparant el discurs sobre el futur d'Espanya. Un mes per a decidir els seus primers passos. Un mes per l'elecció de les paraules del President de tots els espanyols. Però com sempre no ha dit res, res sobre la millora de la prima de risc, sobre la manera de recuperar la confiança dels espanyols, sobre com fomentar l'ocupació dels aturats. El que si ha tornat a afirmar que ell no pensa augmentar els impostos dels que mes tenen.

¿Que esperaven  els votants del PP, un miracle?

Amb l'excepció d'alguns anuncis nous i menor importància  (l'eliminació dels ponts, la prohibició de la prejubilació excepte en casos excepcionals, la creació d'un Ministeri d'Agricultura) la seva intervenció ha estat plena de compromisos eteris, sense res concret. Semblava una segona part, mala part, de la seva intervenció en el debat únic en la campanya electoral amb Rubalcaba.

El nou President ha caminat a través del territori de l'impossible: si sumem i restem les xifres no quadren;  baixen els impostos i augmenta els costos i .....¡¡ màgia!!, és manté el dèficit!. Un projecte inviable que parla per augmentar la quantitat de 8 milions de pensions segons de l'IPC que s'esperava, impostos més baixos als empleadors i estalviadors, retallar 16.500 milions (que dóna per bona la previsió del govern socialista per tancar aquest any amb un dèficit de 6) de despesa pública i, a la vegada, estimular el creixement econòmic per a la creació d'ocupació. Encara confien en  que si no toquen la butxaca del ric, invertiran i crearan llocs de treball. I això que portem un munt d'anys sense que cap govern els toquen  la butxaca i encara tenen gairebé 900,000 milions d'euros en paradisos fiscals.

Ha parlat de la reestructuració del sector financer, d'una nova onada de fusions i netejar els bancs, però per això no ha explicat  la fórmula. Ha parlat de reforma fiscal, però només ha avançat que eliminarà ponts excepte les dates amb les arrels socials més grans.

Això és el que els espanyols han votat. Anem a seguir parlant de crisi molts anys. Que no ens passe res...

Técnicos de Hacienda recuerdan que más del 71% de la evasión fiscal la cometen las grandes fortunas y las grandes empresas

El colectivo de Técnicos del Ministerio de Hacienda (Gestha) recordó hoy que más del 71% de la evasión fiscal anual la cometen las grandes fortunas, corporaciones empresariales y grandes empresas de España.

Este colectivo aportó este dato tras celebrar el balance sobre la lucha contra el fraude expuesto por la vicepresidenta económica. Elena Salgado aportó que las medidas de prevención y lucha contra el fraude fiscal por parte de la Agencia Tributariapermitirán recuperar un total de 10.400 millones de euros durante 2011, un 3,6% sobre los 10.043 millones del ejercicio 2010, lo que representa cerca del 1% del PIB.

Los técnicos de Hacienda consideran que estas cifras suponen un "dato parcialmente positivo pues, pese a que se consolida la tendencia creciente en la mejora de los resultados contra el fraude, esos exiguos 10.400 millones que se esperan recaudar este año suponen dejar impune al 88,4% de la evasión fiscal anual". 

Sin embargo, añaden que esta "impunidad" en la evasión fiscal "consolida los comportamientos defraudatorios, como se demuestra el que la tasa de la economía sumergida española se haya cuadruplicado entre 1980 y 2008, período en que el PIB se duplicó, según los informes de Funcas".

Igualmente, los técnicos de Hacienda destacan en su comunicado la "poca ambición" del Ministerio en la lucha contra el fraude en estos años.

Aseguran que se dedica el 80% de la plantilla a la “comprobación e investigación de los pequeños fraudes e irregularidades de autónomos, pequeñas empresas y de algún trabajador que haya olvidado alguna partida en su declaración”.

Sin embargo, según Gestha, más del 71% de la evasión fiscal anual la cometen las grandes fortunas, corporaciones empresariales y grandes empresas de España.

La última brigadista

Hace 75 años, más de 35.000 hombres y un puñado de mujeres de 54 países llegaron a España para luchar contra Franco. Estaban convencidos de que si frenaban el fascismo podían evitar una guerra mundial. Esta es una historia de valor y solidaridad a través de la memoria de Lise London, la última mujer voluntaria con vida.

El Ejército del Ebro / rumba la rumba la rumba la / el Ejército del Ebro / rumba la rumba la rumba la / una noche el río pasó / ¡Ay Carmela! ¡Ay Carmela! / Y a las tropas invasoras / rumba la rumba la rumba la / y a las tropas invasoras / rumba la rumba la rumba la / buena paliza les dio / ¡Ay Carmela! ¡Ay Carmela!".

Sofía Moro ha fotografiado a lo largo de más de 15 años a los últimos brigadistas internacionales, un trabajo que ha completado con fotografías personales de los voluntarios captadas en sus años de combate en España. Es una memoria única de algunos de aquellos más de 35.000 hombres y un puñado de mujeres que llegaron a España a partir del golpe de Estado de Franco y sus generales el 18 de julio de 1936. Entre sus filas abundaban los obreros y los sindicalistas, aunque también tuvieron como compañeros de viaje a escritores como Malraux, Koestler, Hemingway y Orwell.-

Eran jóvenes y no eran soldados; habían militado en el pacifismo. Eran unos soñadores

Santiago Carrillo afirma que "ser comunista era algo más que ser de un partido; suponía tener fe"

Lise rara vez mencionaba los campos nazis. había visto demasiado sufrimiento

"Aún soy comunista, por no traicionar el recuerdo de aquellos camaradas", dice Lise

El destino de Lise era la guillotina, pero algo se les había escapado a los nazis: estaba embarazada

Cuando el compacto grupo de ancianos franceses con acento español y ancianos españoles con acento francés se arranca a entonar con rabia el vibrante himno de batalla de nuestra Guerra Civil, se hace un silencio doloroso y toca tragarse las lágrimas. Son los testigos de una historia que se acaba. Una gesta de ideales y lucha por la libertad que pronto, cuando sus últimos protagonistas desaparezcan, quedará enterrada en los manuales de historia. Hoy están aquí. Quizá por última vez. Tienen el pelo blanco y las manos nudosas como una vid; ondean sobre sus cabezas pálidas banderas tricolores; un centenar de veteranos de la guerra se han reunido esta tarde de noviembre en un rincón sin turistas de París en homenaje a los miles de camaradas que llegaron a este lugar hace justo 75 años, procedentes de 54 países, para alistarse en las Brigadas Internacionales y luchar durante más de dos años contra Franco en los frentes de Madrid, el Jarama, Guadalajara, Brunete, Teruel y el Ebro. Fueron más de 35.000. Casi un tercio reposa en España en tumbas sin nombre. Muchos iniciaron malheridos la retirada a finales de 1938 y murieron en campos de concentración franceses y alemanes. Los que sobrevivieron formaron una estrecha comunidad de sangre que nunca nadie ha conseguido romper.

Eran jóvenes y no eran soldados; nunca habían sostenido un arma; habían militado en el pacifismo y la solidaridad entre los pueblos. Eran unos soñadores. Metalúrgicos, estibadores, estudiantes, campesinos e intelectuales; aventureros, revolucionarios; activistas negros americanos y judíos perseguidos por los nazis. Por encima de su origen, combatir en la Península al Caudillo suponía para todos plantar cara a Hitler. Creían que la Guerra Civil era el primer asalto de una contienda mundial que se podría frenar si Franco y sus compañeros de viaje eran derrotados en España. Para los brigadistas, no se trataba de una simple guerra fratricida aislada en un país frontera con África. Era el aperitivo de la catástrofe. El tiempo les daría la razón.

Aquella guerra concluiría el 1 de abril de 1939 con el triunfo de Franco y los ejércitos del Eje y el éxodo de medio millón de derrotados; cuatro meses más tarde, Hitler, según el plan previsto, invadía Polonia; doce meses más tarde, Francia, y dos años más tarde, en mayo de 1941, la Unión Soviética. Cincuenta millones de personas perecerían en la II Guerra Mundial. La perspectiva que proporciona el tiempo confirma que los brigadistas fueron unos visionarios. Antes de que existieran el derecho humanitario y la declaración de derechos humanos, apostaron por la solidaridad internacional con un Gobierno legítimo cuya democracia estaba siendo pisoteada. Se adelantaron. Una idea que sintetizaría Artur London, brigadista hasta las últimas horas de la República y uno de los protagonistas de este reportaje, con una frase: "Se levantaron antes del alba".

Muchos eran parias de la tierra. Tenían poco que perder porque no tenían nada. Dieron un paso al frente aquel otoño de 1936. Rompieron con todo. Se convirtieron en proscritos en sus países de origen. Era un instante crucial en el que la democracia se resquebrajaba; no solo Alemania e Italia habían caído bajo el yugo del fascismo. En Polonia, Hungría, Rumanía, Grecia, Lituania, Bulgaria, Checoslovaquia, Austria y Portugal se estaban incubando regímenes dictatoriales. La extrema derecha había mostrado sus colmillos en Francia. En sectores del Partido Republicano estadounidense y el establishment británico se aplaudía a Hitler. En ese instante, la mitad de España se había rebelado contra el golpe de Estado del 18 de julio. La guerra había comenzado. La República carecía de ejército y lo improvisaba a diario; mientras, Franco, al mando de unas fuerzas fogueadas en África, había alcanzado en semanas los arrabales de Madrid. Hitler humillaba a las democracias y enviaba sus bombarderos contra los españoles saltándose los acuerdos internacionales. Para apaciguarlo, Francia y Reino Unido habían abandonado a la República. La Península ardía. El mundo asistía mudo a la tragedia. Dentro de ese macabro decorado, miles de hombres habían reaccionado y enfilado París como primera escala hacia España. ¿Por qué estaban dispuestos a jugarse la vida en un país del que no conocían ni la lengua? Artur London daría la clave: "En Madrid, el checo iba a luchar por Praga; el francés, por París; el austriaco, por Viena; el alemán, por liberar su país de Hitler, y el italiano, por expulsar a Mussolini de su país".

El número 8 de la calle de Mathurin-Moreau era en 1936 un descampado salpicado de barracones que albergaban sindicatos de izquierda y comités obreros. A ese París proletario comenzaron a llegar en octubre los voluntarios. Los partidos comunistas de todo el mundo (de los que había surgido la idea de crear las Brigadas a través de la Internacional, la organización que hacía de correa de transmisión entre las consignas de Stalin y sus cuadros) habían prestado su infraestructura como banderín de enganche. En esta calle comenzaría el largo viaje hasta el frente. Más allá, vencer o morir.

Aquí se levanta desde los años setenta la sede del Partido Comunista Francés, un bello edificio de hormigón y cristal proyectado por el arquitecto brasileño Oscar Niemeyer como regalo a sus camaradas franceses. Todo aquí remite al combate contra el fascismo. La plaza en la que desemboca el cuartel general comunista lleva el nombre de uno de los más legendarios veteranos de las Brigadas Internacionales: el coronel Fabien, líder desde 1941 de la Resistencia francesa contra Hitler y el primer partisano que acabó durante la ocupación con la vida de un oficial hitleriano. En este ambiente de familia nos encontramos con una de sus viejas camaradas de guerrilla, Cécile Le Bihan, viuda de otro mítico brigadista: el coronel Rol-Tanguy, el partisano al que se rindió el ejército alemán que ocupaba París en 1944. Cécile tiene 93 años; es una anciana erguida, digna y lúcida, con una boina calada hasta las sienes y la Legión de Honor en la solapa. Durante cuatro años se jugó la vida y la de su familia en la Resistencia contra la ocupación nazi. Pasaba documentos en el cochecito de su hijo (hoy ese bebé es un sexagenario que sonríe a su lado) y participó en sabotajes. Su compañero, Rol-Tanguy, es un héroe nacional en Francia. "Nunca olvidó España", relata Cécile; "afirmaba que la experiencia más grande y enriquecedora de su vida fue la Guerra Civil. Era un sindicalista, un hombre de acción. Me decía: 'Tengo dos patrias, Francia y España; nunca me he podido sacar a los españoles del corazón'. España era para Henri como esa bala que recibió en la espalda en el frente del Ebro, se le quedó alojada en el omoplato y no le pudieron extraer: era parte de él".

-¿Por qué se enroló en las Brigadas?

-Quería aprender a luchar contra el fascismo y enseñar a otros. Se empeñó en ir a Madrid. Era un tipo duro, un metalúrgico. No era un idealista, era un militar. Sabía que el siguiente capítulo de aquella tragedia era París. Y no se conformaba. Quería estar en primera línea; volvió de España herido. Nos casamos en abril del 39. Un año más tarde, Hitler invadía Francia y volvió a combatir.

Aquellos jóvenes brigadistas que comenzaron a concentrarse a mediados de octubre de 1936 en París eran tipos jóvenes, grandes, ruidosos, románticos, vitales; sin gran formación (aunque hubiera entre ellos un grupo de escritores como Malraux, Hemingway, Orwell o Koestler), pero muy politizados; gente del pueblo, directos, juerguistas; cariñosos con los españoles que los recibían como salvadores. Se sintieron como en casa. Tras escuchar las grabaciones con decenas de testimonios de brigadistas, leer sus memorias y charlar con los supervivientes y sus familias, se advierte un hecho sorprendente: nunca renegaron de su aventura española; los veteranos recordaban los años de la Guerra Civil como los más enriquecedores, intensos y altruistas de su vida. No había amargura en sus palabras. Ninguno se quejaba del pobre armamento e instrucción que recibieron; las penosas condiciones de vida en el frente; la crueldad de las batallas. No hay ninguna crítica a la discutible conducción política y militar de la guerra por parte de la República. Ni siquiera a su retirada de España como moneda de cambio. Para ellos, la única tragedia fue abandonar a los republicanos a su suerte. Me lo confirma la hija de uno de ellos que prefiere no dar su nombre: "Mi padre me contaba que cuando la República decide a finales de 1938 que los brigadistas se vayan para intentar un agónico acuerdo de paz, estos no querían que los españoles les dieran las gracias; las daban ellos por haber tenido la oportunidad de compartir el ideal de la República. Los brigadistas eran muy queridos en España. Llegaron aclamados por el pueblo, y cientos de miles de personas les despidieron entre flores de la misma forma el 15 de noviembre de 1938 en la Diagonal de Barcelona. Algo bueno debieron de hacer. Consideraban a los españoles sus hermanos. Por eso, los tres centenares que vivían en 1996 aceptaron como un honor la decisión del Gobierno de Felipe González de concederles la nacionalidad española".

De los más de 35.000 voluntarios extranjeros que lucharon en nuestra Guerra Civil no quedan más de veinte. Los más jóvenes han superado los 90 años. Para Marina Garde, responsable de ALBA (Abraham Lincoln Brigade Archives), la organización que reúne a los brigadistas estadounidenses vivos (solo cinco de los 2.800 que vinieron a España), "están muriendo los últimos y es trágico; era gente carismática, entregada, incansable, que movía a mucha gente con su testimonio; ahora nos toca defender esa memoria. Es un legado muy fuerte que tenemos que salvar del olvido. Hay que crear una tradición en torno a su memoria. Que su ejemplo sirva para que nunca nos quedemos cruzados de brazos ante los dictadores".

El pasado invierno murió el último brigadista italiano; queda un superviviente en México, dos en Argentina, tres en Reino Unido, cinco en Estados Unidos, uno en Rusia, dos en Austria, un estonio, un israelita y cinco franceses. Estos últimos no han podido estar hoy en París en el acto de homenaje. El tiempo no perdona. Sin embargo, César Covo, Théo Francos, los hermanos Vincent y Joseph Almudever y Lise London están en el corazón de todos.

Sobre todo Lise, la legendaria compañera de Artur London; la última brigadista. Tiene 95 años. Nació como Elisa Ricol de padres españoles en un pueblo minero francés. Los Ricol representaban el prototipo del proletariado de comienzos del siglo XX: pobres, analfabetos, desertores del campesinado y emigrantes. El viejo Ricol era un picador que arrastraba la silicosis y militaba en sindicatos comunistas. Lise nació en 1916. De niña vendía helados por las calles. A los 15 años ingresó en las Juventudes Comunistas. Era una mujer guapa, morena, resuelta, chispeante, con unos bellos ojos negros, un rostro de camafeo y una estricta elegancia socialista en blanco y negro que recuerda a Dolores Ibárruri. Firme, vehemente, doctrinaria, adicta al debate, se iba a convertir desde joven en una profesional de la revolución, una activista incansable, una militante dispuesta a todo. "¡Soy aragonesa!", aún repite con orgullo. El partido, la lucha, eran lo primero. Santiago Carrillo, amigo de los London y durante veinte años secretario general del Partido Comunista de España, intenta explicar esa absoluta obediencia de los militantes de la época respecto de la organización: "Ser comunista era algo más que ser de un partido; suponía tener fe. Había en nosotros mucho de romanticismo. El comunismo tenía un componente religioso, con sus santos, sus mártires y su Meca, que era Moscú. No nos planteábamos más. Queríamos extender la revolución. Cuando perdimos esa fe, todo se desmoronó. Lise tardó en perderla. Tuvo incluso problemas políticos con su marido". Artur London, en su autobiografía La confesión, describía así a su mujer y camarada: "Ha conservado su frescura de chiquilla: hay que verla entusiasmarse, apasionarse, tomar partido y luchar para lograr que compartan sus convicciones los que la rodean. Pone el corazón en todo lo que hace. Dispuesta a no importa cuál sea el sacrificio por sus amigos, es, por el contrario, intransigente cuando se trata del deber de los comunistas. Su confianza hacia el partido y la URSS es total. Para ella, el gran principio de la vida militante se enuncia muy simplemente: el que comienza a dudar del partido deja de ser comunista".

En 1934, con solo 18 años, Lise marcha a Moscú invitada por la Internacional para convertirse en dirigente comunista. Lo relata Roberto Lample, de 62 años, francés, de padre anarquista español, alma de ACER (Asociación de Antiguos Combatientes en la España Republicana) y fiel compañero de fatigas de Lise: "Moscú fue su escuela política; ella quería escapar a su destino de mujer proletaria. Se dio cuenta de que si estudiaba, si viajaba, su vida podría cambiar. La ambición de Lise era aprender. El partido le dio la oportunidad de ir a Moscú. Y ella lo aprovechó. Era una luchadora; estaba convencida de que el poder no se podía delegar; no había que esperar que otros te solucionaran los problemas, había que actuar; quería decidir su futuro. Y eso tiene plena vigencia con el movimiento de los indignados".

Era una fuerza de la naturaleza; una mujer valiente, magnética, decidida; una revolucionaria que conoció a Stalin, Tito, Pasionaria y Ho Chi Minh. En Moscú se enamoró de Artur London, un joven comunista de 19 años, alto, guapo, elegante y tuberculoso; un intelectual checo de origen judío que contraponía al ímpetu descarnado de Lise un carácter calmado y reflexivo. Lise abandonó a su primer marido (el comunista Auguste Delaune, que sería ejecutado en los cuarenta por los nazis) y unieron su destino. Tendrían tres hijos y compartirían 50 años de lucha, desde la URSS a la Guerra Civil; la clandestinidad, la Resistencia en Francia, la persecución de la Gestapo, los campos de exterminio nazis y las purgas estalinistas de los cincuenta. Una vida intensa que llevó al cine en 1970 Costa-Gavras. Sus camaradas Yves Montand y Simone Signoret dieron vida en la pantalla al matrimonio; del guion se encargaría Jorge Semprún, compañero de Artur London en Mauthausen.

Lise está hospitalizada en una hermosa clínica construida tras la II Guerra Mundial para acoger a los supervivientes de los campos de concentración, en Fleury-Merogis, a una hora de París. Michel London, su hijo menor, un matemático de 62 años, se ofrece a llevarnos, aunque advierte que su madre está muy débil. Al volante de su cascado Fiat 500 va recordando pasajes de la vida de su familia, desde sus abuelos maternos españoles, los Ricol, que se hicieron cargo de los hijos del matrimonio London durante su deportación a los campos nazis y acogieron en su hogar a exiliados republicanos, hasta la familia de su padre, judíos checos, de los que murieron 28 miembros en los campos de exterminio. Michel London habla sin odio. "Mi madre rara vez mencionaba los campos nazis; había visto demasiado sufrimiento. En 2005 fuimos toda la familia a Mauthausen, donde habían estado internados mi padre, mi tío y mi cuñado, y también 8.000 republicanos españoles y centenares de brigadistas; mi padre ya había muerto; estábamos sus tres hijos, sus nietos y mi madre. Ella había estado en Ravensbrück y Buchenwald, sabía de qué iba aquello; se emocionó, pero con serenidad; no soltó una lágrima. Enseñó a los nietos los barracones, los hornos, los pijamas de rayas... con naturalidad, sin dramas. Ha sido siempre muy fuerte".

Tras alistarse en las Brigadas Internacionales en las improvisadas oficinas de la calle de Mathurin-Moreau, los voluntarios marchaban a la estación de Austerlitz, donde cogían un tren con destino a Perpiñán, y de allí, el salto a España. Lise London tomó el 28 de octubre el último que atravesó la frontera. El jefe de las Brigadas, el héroe de la revolución bolchevique André Marty, le había ofrecido ser su traductora y asistente. Lise no vaciló. "Reunirme por fin en España con los combatientes de la libertad... ¿Había algo más emocionante?". El viejo Ricol profirió al despedir a su hija: "Lise se va a la tierra de sus padres a cumplir con su deber". Viajaban en el convoy 2.500 hombres y un par de mujeres. Tras ellos, la frontera quedaría cerrada por los franceses para evitar la llegada a España de más voluntarios extranjeros. Los que quisieran alcanzar el frente deberían cruzar ilegalmente los Pirineos con la ayuda de partisanos, como harían Artur y miles de voluntarios más.

Tras un par de jornadas de viaje, Lise y el resto de aquellos primeras voluntarios llegaban vía Barcelona hasta Albacete, la ciudad que la República había dispuesto como cuartel general de las Brigadas. Estaba embarazada de tres meses. Artur continuaba trabajando para la Internacional en Moscú e intentaba salir de la URSS para reunirse con ella en España y combatir a Franco. No sabían absolutamente nada el uno del otro.

En octubre de 1936, Albacete era un poblachón manchego parado en el tiempo. Para convertirse en centro de operaciones de las Brigadas tenía a su favor ser un enclave políticamente seguro, lejano del frente y a mitad de camino de Madrid y Valencia. La ciudad ha cambiado en estos 75 años, pero en el centro se conservan los escenarios que contemplaron por primera vez los brigadistas al desfilar aclamados por la multitud: el parque de Abelardo Sánchez, la calle Ancha, el Banco de España, la plaza del Altozano, la plaza de toros o el Gran Hotel, donde se emplazaría el Estado Mayor de las Brigadas y trabajaría Lise. En las siguientes semanas, los brigadistas serían divididos por lenguas y enviados al campamento de instrucción de Pozo Rubio, a media hora de la capital, en un bosque expropiado a un terrateniente donde se construyeron toscos barracones de madera. En la zona no se conserva ni un solo recuerdo de los brigadistas; tampoco en las localidades limítrofes (que visitamos junto a Fernando Robetta, del Centro de Estudios y Documentación de las Brigadas Internacionales), donde estuvieron alojados en casas de familias de esos pueblos. Robetta describe a los brigadistas: "Era gente dispuesta a todo. Con corazón, una disciplina brutal, ilusión, ideales, valor; eran revolucionarios seguros de su papel, repletos de un entusiasmo que transmitían a los mismos españoles. Se convirtieron en un símbolo a imitar por los milicianos".

Cuando se pregunta a los vecinos de Madrigueras, Tarazona, Mahora o Casas Ibáñez sobre aquellos brigadistas del 36, no hay grandes testimonios, pero tampoco nadie conserva un mal recuerdo. Son como parientes en sepia que un día marcharon lejos y de los que nunca nadie volvió a saber. Uno de aquellos brigadistas dejó su nombre grabado en la puerta de una casa de Madrigueras; sus propietarios no lo borraron; guardan la inscripción con cariño: "Berti Neville, London. February 37. Communist Party of Great Britain". "Posiblemente murió en la batalla del Jarama, en febrero de 1937, como la mayoría de los brigadistas británicos", nos explica el historiador Justin Byrne, que nos acompaña en el viaje.

Lise London está dormida. Es una anciana guapa; tiene el pelo fino como la seda y la tez tersa. Cuando despierta y sonríe, uno se encuentra en esos ojos negros castigados por el tiempo con la brigadista del 36. Cuando le pregunto si aún se considera comunista, contesta tajante en francés: "Soy comunista, pero no por política; ya rompí el carné. Lo soy por no traicionar el recuerdo de aquellos camaradas que compartieron nuestros sueños y murieron por la libertad".

-¿Cómo recuerda las Brigadas?

-Fue el mejor momento de mi vida. Siempre han estado en mi recuerdo. Todo me lleva a las Brigadas, a los viejos amigos; sueño con ellos. España fue un ideal, nuestro ideal más querido, y sigue siendo válido.

A las dos semanas de llegar a Albacete, la primera brigada de voluntarios internacionales, la XI, fue enviada con urgencia a Madrid. Estaba formada por 2.000 eslavos, balcánicos, escandinavos, polacos, húngaros, checoslovacos, alemanes y austriacos; apenas tenían formación militar, armas ni uniformes; su único distintivo eran las boinas; detrás iría la XII, integrada por alemanes, italianos y franco-belgas. Las tropas marroquíes de Franco ya habían alcanzado la Ciudad Universitaria. Estaban a un tiro de obús de la Puerta del Sol. La noche del 6 de noviembre, el Gobierno de la República había huido a Valencia y creado una fantasmal Junta de Defensa formada por jóvenes y desconocidos militantes de izquierdas a las órdenes del general Miaja y el coronel Rojo. Santiago Carrillo, un comunista de 21 años, era responsable de Orden Público. "Franco sabía que si Madrid caía, caía la República; y atacó", recuerda Carrillo. "Madrid era el centro de gravedad de la contienda; si resistíamos, podíamos ganar la guerra; si se perdía, se hundiría la resistencia. Permanecer en Madrid en noviembre del 36 era estar listo para el sacrificio. El que se quedaba estaba dispuesto a luchar. Cuando todo se daba por perdido, el 8 de noviembre de 1936 llegaron los brigadistas. Subieron en formación por la calle de Atocha y la Gran Vía en dirección a la Casa de Campo. Eran unos miles, pero a la gente de Madrid les parecieron millones. Desfilaban por Madrid cantando La Internacional en todos los idiomas y con el puño en alto; y con ese gesto elevaron la moral de los madrileños. No estábamos solos. Ese día se creó la leyenda de ¡No pasarán! Fueron directos a morir a la Casa de Campo. Los brigadistas tuvieron un papel militar no exento de importancia; pero quizá más romántico y político que militar, porque la guerra la hicimos los españoles. En cualquier caso, en 1936 Franco no entró en Madrid".

Carrillo y Lise London se conocieron durante aquellos días en el frente de Madrid durante un viaje de inspección de André Marty a sus brigadistas. Era el bautismo de fuego de la joven revolucionaria. Se iba a enfrentar sin pestañear a los tableteos de las ametralladoras y los bombardeos sobre la población civil; sería testigo de los miles de mujeres y niños refugiados en las estaciones de metro y sentiría las balas silbando sobre su cabeza en la Ciudad Universitaria; cuando se despidió de Carrillo, este le regaló un Quijote que aún conserva. Su amistad ha resistido 75 años.

Los brigadistas habían frustrado la ofensiva franquista. En pocos días se habían convertido en fuerzas de choque disciplinadas y admiradas por los republicanos. Un modelo a seguir. Combatirían en todos los frentes hasta su retirada a finales del 38. Tras su estancia en el frente de Madrid, Lise, embarazada de cinco meses, perdería su hijo. En 1937 se reencontraría en Valencia con Artur, que, enfermo de tuberculosis y fumador compulsivo, se encargaría de misiones de inteligencia y propaganda en las Brigadas. Aquel terrible invierno de finales del 37, bajo los bombardeos alemanes, con apenas qué comer, la pareja concebiría en Albacete a su hija Françoise: "Temíamos el momento de meternos entre las sábanas húmedas y heladas; cuando le explicaba a Françoise, ya grandecita, que nos la habíamos traído de Albacete, le dije bromeando: 'Hacía tanto frío en la cama que papá y yo teníamos que abrazarnos muy fuerte para calentarnos. Y así fue como te dimos la vida", relataría Lise en sus memorias Roja primavera.

La guerra estaba perdida. En octubre de 1938, los brigadistas eran desmovilizados, cruzaban la frontera y eran internados en campos de concentración franceses. A finales del verano del 38, Lise, en el tramo final de su embarazo, había sido evacuada. La seguiría Artur en marzo de 1939 con las tropas de Franco pisándole ya los talones. Tras la derrota se iniciaba un nuevo episodio de la tragedia de los brigadistas. Aquellos soñadores que habían luchado por la libertad en España no podían regresar a Alemania, Austria, Checoslovaquia ni Italia, gobernadas por Hitler y Mussolini. Tampoco a Rumanía, Bulgaria, Yugoslavia, Hungría ni las repúblicas bálticas. Serían represaliados en Brasil, Argentina, Suiza, Canadá y Bélgica por haber combatido junto a un ejército extranjero. Estaban incluso bajo sospecha en Francia, Irlanda y Reino Unido. Se habían convertido en un mito incómodo; héroes de una revolución perdida; miembros de un club de malditos sin fronteras; había que extirparlos del planeta. Fieles al juramento que hicieron a su llegada a Albacete: "Estoy aquí porque soy voluntario, y daré si hace falta hasta la última gota de mi sangre para salvar la libertad en España y la libertad del mundo", pasarían a la clandestinidad y servirían en la resistencia contra los nazis en toda Europa. Tras la II Guerra Mundial todavía serían purgados en la URSS y sus satélites acusados de espionaje y cosmopolitismo (como le ocurriría a Artur London, preso y torturado entre 1951 y 1956) y, al tiempo, víctimas de la caza de brujas en Estados Unidos por "actividades antiamericanas".

La clandestinidad, los nombres y papeles falsos, los pisos francos, el rescate de comunistas, la propaganda antifascista, los sabotajes y la lucha armada fueron el destino del matrimonio London y otros muchos republicanos y veteranos de las Brigadas tras la ocupación de Francia por Hitler en junio de 1940. El 1 de agosto de 1942, Lise recibió órdenes de provocar un levantamiento popular contra los nazis en unos almacenes de la parisiense calle de Daguerre. La noche anterior, Artur y ella no durmieron. Hicieron el amor hasta el alba. "¿Presentíamos que no íbamos a vernos durante mucho tiempo, tal vez nunca más?". La acción subversiva de Lise fue un éxito; llamó al pueblo de París a la "lucha armada". Hubo un tiroteo y varios policías muertos. Once días más tarde, Lise y Artur eran detenidos. Lise era bien conocida por la Gestapo; tenía todo en contra; sin embargo, la policía no pudo dilucidar quién era Artur. Tenían sospechas, pero no constaba en el fichero; no sabían que era un agente comunista ni un exbrigadista; era un clandestino perfecto y solo fue condenado a diez años de trabajos forzados. Acusada de asesinato, asociación de malhechores y actividades comunistas, el destino de Lise era la guillotina. Sin embargo, algo se les había escapado a los nazis: estaba de nuevo embarazada. Desde el día en que fue concebido, la noche anterior a su acto terrorista de la calle de Daguerre, su hijo estaba destinado a salvarle la vida. Le condenaron a cadena perpetua. Lise lo resume así: "¿Acaso no es un milagro? A cambio de darle la vida, mi hijo salvará la mía". Artur y Lise serían deportados a Mauthausen y Buchenwald hasta el final de la II Guerra Mundial, en mayo de 1945. Habían formado parte de la Operación Noche y Niebla, iniciada por los nazis para hacer desaparecer a los sujetos indeseables. Ni la maquinaria nazi pudo con ellos.

A comienzos de este mes, Lise ha vuelto a su hogar. Un piso de clase media con un aire soviético, tapizado de libros, en cuyo portal una placa con la Legión de Honor recuerda que allí vivió Artur London, "que estuvo en todos los combates por la libertad y los derechos humanos". Murió en 1986. Lise no ha logrado olvidarle. Pero cuando le pregunto si toda aquella lucha, si todo ese sufrimiento valió la pena, se incorpora, se echa la mano al corazón, me mira a los ojos y le brotan sus ancestros aragoneses: "¡Por supuesto! Combatimos por la libertad. ¡Valió la pena!".

Ferran Villalonga: "Això que ha passat al Banc de València és simple dret de conquesta"

COPIEM UNA ENTREVISTA AMB FERRAN VILLALONGA MOLT INTERESANT....

Ferran Villalonga és el president de l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa 

Pertany a una nissaga estretament vinculada al Banc de València. El seu besoncle, Ignasi Villalonga, anava al capdavant de l’operació que, l’any 1927, va valencianitzar una entitat fins aleshores controlada per inversors forans. Avui la seua família continua lligada al banc. “En aquesta malifeta hi ha hagut molts còmplices valencians”, assegura aquest ex-conseller del Partit Popular

—Senyor Villalonga, sou accionista del Banc de València (BV)? 

—Sí, i hi perc diners, com molts valencians. De fet, els accionistes hi perdem diners des de l’arribada de José Luis Olivas a Bancaixa, perquè la seua gestió ha estat nefasta. Olivas es va vendre a si mateix i a la baixa a Rodrigo Rato, amb les conseqüències que això té quant a pèrdua del poder financer valencià. Abans, el futur del BV importava a Bancaixa, però, com que Olivas se l’ha venut a Rato, el resultat és la venda a preu de saldo. La conseqüència de tot plegat era òbvia perquè Caja Madrid no té –ni ha de tindre– la sensibilitat que cal envers el Banc de València. Caja Madrid pot ser sensible a les empreses del seu entorn, però no té ni idea de què passa a València. A Madrid, el BV els interessa una bufa. 

—En algun article a la premsa, ja vau escriure que la cosa no anava per bon camí. 

—Sí, ho vaig escriure, i em van titllar de “radical”. Temps endarrere, Madrid va impedir la fusió de les dues caixes valencianes perquè no volia un tercer poder financer en disposició de competir amb Madrid i Barcelona. Zaplana ho volia, però el PP no li ho deixà fer. Després, vingueren les baralles entre alacantonistes i valencians. I, cal no oblidar-ho, Camps va posar al capdavant de la CAM un senyor que era venedor de cotxes sense preparació per a gestionar una entitat financera. Quant a Bancaixa, si s’ha salvat ha estat perquè s’ha fusionat amb Caja Madrid. Altrament, ja ho veuríem. Ara, això que passa al Banc de València és simple dret de conquesta. És Almansa. I ningú no ha presentat batalla.

—Joan Fuster deia que “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Això també val per a les finances? 

—No sé si val o no per a les finances, però tal com es plantejava la reestructuració del sistema financer era imprescindible que hi haguera una actitud més decidida de defensa de les entitats autòctones. Com que no hi ha hagut eixa actitud, els valencians hem passat d’acudir a entitats que coneixien el terreny a anar a Barklays o al City Bank o al Bank of America. 

—Amb l’afer del Banc de València, els accionistes hi perden diners. Però, què hi perden els valencians de manera més genèrica? 

—Perden un símbol del poder bancari valencià i una entitat que donava crèdit i finançava negocis. 

—En eixe “Almansa” de què parleu, hi ha més responsabilitat de Madrid o de València? 

—Aquí hi ha molts responsables. En primer lloc, al consell d’administració del banc o li han amagat informació o és coresponsable d’això que passa al banc. Si els han amagat informació, han d’emprendre accions legals; altrament, haurien de callar, perquè també són responsables de l’actual situació. 

—Des que es va consumar la fusió Bancaixa - Caja Madrid, els membres del consell d’administració i el president mateix, José Luis Olivas, van assegurar que l’operació seria en benefici del Banc de València, perquè disposava d’un soci amb més múscul financer. Els van donar gat per llebre? 

—Tal com ho presentava el senyor Olivas, tot eren beneficis per a València; era boníssim per al Banc de València, per a la nostra terra. Però no deia que l’operació sobretot era boníssima per a ell. És indecent que després de tot això que ha passat vulga mantindre’s a Bancaixa i al consell d’administració d’Iberdrola. No li ho haurien de permetre. La falta de transparència ha estat palmària. Per una altra banda, hi ha la qüestió dels polítics. I aquí les responsabilitats cal distribuir-les –tants a tants– entre PSOE i PP, perquè tots dos eren al consell d’administració de Bancaixa i de la CAM. I també caldria demanar responsabilitats a CCOO i UGT. Podem especular si Madrid és més culpable o menys, però la realitat és que en aquesta malifeta hi ha hagut molts còmplices valencians.

—Botiflers? 

—Hi ha hagut molta gent que ha anteposat els seus interessos particulars als interessos generals. Crec que el gran problema del sistema financer valencià és que els llocs de responsabilitat han estat copats per polítics i no per gent del món de les finances. Són els polítics, amb un empresariat absolutament clientelar dedicat a la construcció, que han ensorrat les caixes. No n’és culpable solament Olivas o María Dolores Amorós. Al remat, decep molt de comprovar que tot és molt podrit. I mentre ens entretenim amb totes aquestes coses, resulta que queda pendent una reforma en profunditat del sistema financer espanyol, qüestió que ara per ara afeixuga la nostra credibilitat davant els mercats financers. El nou govern hauria de posar fil a l’agulla ara mateix i depurar responsabilitats entre els qui no han actuat correctament. 

—Els membres del consell d’administració del Banc de València diuen que els han enganyats i que en cap moment no els van advertir que la situació podia evolucionar com finalment ha evolucionat? 

—Un consell d’administració hi és per a administrar i gestionar. Si als consellers els han amagat informació, ho han de denunciar als jutjats. No pot ser que ho diguen als mitjans de comunicació; on han d’anar és als jutjats. Altrament, són responsables d’això que ha passat. 

—Diríeu que han pecat d’innocència? 

—En conec alguns i asseguren que no sabien res. En eixe cas, han d’anar als jutjats. És que ara resulta que Olivas diu que ell tampoc no en sabia res! Això on s’és vist? 

—Sembla que abans de la intervenció, el Banc d’Espanya va suggerir la possibilitat de fer una ampliació de capital per a evitar la nacionalització. Els accionistes històrics, però, no van voler saber-ne res. Què en penseu?

—Em sembla una posició ben normal. Molts d’ells hi han perdut moltíssims diners. Com se’ls pot demanar ara que n’hi posen més? 

—Alguns petits accionistes del BV ja han anunciat que es querellaran contra el consell d’administració i el Banco Financiero y de Ahorro. 

—N’hi ha que ho han fet i crec que han fet bé. Si algú se sent perjudicat, que vaja als jutjats. I si al final resulta que al consell d’administració els han amagat informació, això és un delicte. Siga com siga, no podem romandre impassibles, i això no ho dic com a indignat ni com a accionista del banc, ho dic sobretot perquè eixes entitats les rescaten amb diners públics. 

—Què implicarà la minva de la capacitat de decisió dels accionistes històrics? 

—Al cap i a la fi, el BV era un símbol, perquè era un banc mitjà, amb un abast territorial limitat. El colp fort per als valencians és sobretot això que ha passat a Bancaixa. Potser el futur implicarà la desaparició de les entitats autòctones, però el resultat, ara per ara, és que totes les comunitats autònomes han pogut mantindre un cert poder financer i nosaltres, no. 

—Alberto Fabra ha dit que col·laborarà tant com faça falta per a resoldre la situació del BV. Rita Barberà ha dit estar “preocupada i trista”. Quina opinió us mereixen aquestes declaracions? 

—Jo també estic preocupat i trist! Però no podem perdre de vista que han estat els polítics, que han posat a aquests gestors.

—Què en penseu, del vostre company de partit i president de Bankia, Rodrigo Rato? 

—Rodrigo Rato és molt bon financer. Jo crec que mira de sanejar una entitat que es trobava en molt mala situació. Dit això, no podem demanar-li una sensibilitat envers les nostres entitats. Són uns altres, que haurien d’haver tingut eixa sensibilitat. A partir d’ara, els empresaris valencians quan hagen de demanar un crèdit se n’hauran d’anar a Madrid. I el senyor Boluda o els senyors d’Aguas de València no hi tindran cap dificultat. Però, i el xicotet i mitjà empresari valencià? Què ha de fer, anar-se’n a Caixa Ontinyent? 

—El vostre besoncle, Ignasi Villalonga, va anar al capdavant de l’operació que, l’any 1927, va portar la valencianització del banc. Juntament amb un grup d’empresaris, industrials i capitalistes autòctones, van comprar un conjunt d’accions que els va permetre de controlar el banc. Després, aquella fita ha estat interpretada com un conat burgès. De tot això, han passat 84 anys. Tanmateix, què representava fins ara el Banc de València per a una família com la seua, amb el cognom Villalonga? 

—Ara la presència de la família era més aviat simbòlica i ni de lluny tan important com la dels Noguera o unes altres famílies. Però el BV, d’ençà que Bancaixa n’aconseguí el control, era una entitat merament instrumental, com passava quan la controlava el Banc Central. La diferència era que aleshores els criteris d’administració eren financers i ara eren polítics. I eixa és una gran diferència, que explica alguns crèdits sense cap justificació. 

—A València, alguns no van perdonar al vostre besoncle que fora president de dos bancs (de València i Central) i que finalment fora el Banc Central, que controlara el de València. Segons algunes veus, allò va impedir de bastir un instrument financer potent, que sí que van tenir els bascos o els càntabres. Per a alguns, allò va ser una traïció. 

—És cert que Ignasi Villalonga va donar preponderància al Banc Central, però després van crear una xarxa d’empreses valencianes importants, com Unión Naval de Levante, Macosa, una empresa que feia trens... Va generar una xarxa industrial potent darrere de la qual hi havia el Banc de València i el Banc Central. Aquella “traïció” de què em parleu no té res a veure amb aquesta altra traïció. Ara, simplement, no tenim res. 

—En l’àmbit de la política, Ignasi Villalonga el 1918 va participar en la fundació de la Unió Valencianista Regional, a la manera de la Lliga Regionalista catalana de Francesc Cambó. Als valencians ens hauria anat d’una manera diferent si aquells esforços hagueren arrelat?

—Això és fer ciència-ficció. Ara per ara, som el que som i som on som, i espere que l’empresariat valencià siga conscient de què ha passat i, d’ara endavant, siga més independent. Em fa gràcia veure que alguns alcen la veu i es queixen d’això que ha passat, però fa tres anys ningú no badava boca. Això s’hauria d’acabar. 

—Quina seria la sortida més desitjable per a l’entitat? 

—Tant de bo els accionistes majoritaris estigueren disposats a posar-hi diners, però això és del tot improbable perquè és una inversió inassumible. Ara, hi ha casos semblants: a Catalunya, la burgesia va considerar important de disposar d’una línia aèria que no fora Iberia per a poder constituir un hub aeri a Barcelona que els connectara amb el món, i van comprar Spanair a un preu molt alt. Però com que això no veig que haja de passar en aquest cas, em decante per la globalització absoluta i total. M’és igual que mane Londres o Washington. Vist això que hem vist, només reclame professionalitat. 

—Creieu que n’hem après res? 

—Sí, que la banca l’han de dur banquers.

—La compra del 25% del BV per part de Bancaixa es considerà com una fita fonamental en la història recent de les finances valencianes. Com creieu que en el futur es recordarà aquest episodi? 

—Es recordarà com el resultat de la manera de fer d’un país petit, romàntic, perifèric... Jo, per això, ja demane la globalització total.

 

Font: EL TEMPS