UN DEBAT AL MARGE DE LA REALITAT.

Rubalcaba i Rajoy ens varen oferir anit un debat al marge de la realitat. El problema principal al que ens enfrontem es una crisis econòmica global. Sembla que encara no s'han enterat. Tant d'acusar al pobre Zapatero de tots els mals del mon al final se ho han cregut. I mentre no es donen compte de on ve el problema, mai trobaran les solucions. No es tracta sols de buscar mesures que amortiguen el colp com les que va proposar Rubalcaba- Rajoy ni una- es tracta de buscar solucions Europees a una crisi de la UE.

Espanya es trobava en millor situació econòmica que quasi tots els països europeus: en concret tenia superàvit pressupostari i un deute baix abans de la crisi financera de 2008, es podria dir que el seu historial fiscal era impecable. I encara que va ser colpejada durament per la fi del seu boom immobiliari, segueix sent un país amb un deute relativament baix i resulta difícil defensar l'argument que la situació fiscal subjacent del Govern d'Espanya sigui pitjor que la de, per exemple, el Govern britànic .

Llavors, per què té Espanya- juntament amb Itàlia, que té un deute més alt però dèficits més baixos -tants problemes? La resposta és que aquests països s'enfronten a una cosa molt semblant a una fugida massiva bancària, i la retirada massiva de fons afecta als governs, el central i sobre tot els autonòmics així com a les seves institucions financeres.

Així és com funciona aquesta retirada massiva: els inversors, per la raó que sigui, tenen por que un país no sigui capaç de pagar els seus deutes. Això fa que no estiguin disposats a comprar els bons del país o, almenys, no llevat que se'ls ofereixi un tipus d'interès molt alt. I el fet que el país hagi de refinançar el seu deute a tipus d'interès alts empitjora les seves perspectives fiscals, el que fa d'impagament més probable, de manera que la crisi de confiança es converteix en una profecia que acaba complint.

És un cercle viciós en què els temors a l' impagament amenacen amb convertir-se en una profecia que s'acaba complint. Per salvar l'euro, cal contenir aquesta amenaça. Però com? La resposta ha de comportar la creació d'un fons europeu que, en cas necessari, pot prestar a Itàlia (i a Espanya, que també està amenaçada) els diners suficients perquè no necessiti adquirir préstecs a aquests tipus elevats. Aquest fons probablement no hauria de usar-se, ja que la seva mera existència hauria de posar fi al cicle de la por. Però la possibilitat d'un préstec a una escala veritablement gran, sens dubte per valor de més d'un bilió d'euros, ha de ser-hi.

La pega és aquesta: les diverses propostes per a la creació d'aquest fons sempre requereixen, al final, el suport dels principals governs europeus, les promeses als inversors han de ser creïbles perquè el pla funcioni. Però Itàlia és un d'aquests governs importants, no pot aconseguir un rescat prestant diners a si mateixa. I França, la segona economia més gran de la zona euro, s'ha mostrat vacil·lant últimament, el que ha fet sorgir el temor que la creació d'un gran fons de rescat, que en la pràctica es sumaria al deute francès, simplement serveixi per afegir a França a la llista de països en crisi.

El que fa que la història sigui realment dolorosa és el fet que res d'això havia de passar.

Penseu en països com Gran Bretanya, Japó i Estats Units, que tenen grans deutes i dèficits però segueixen sent capaços d'adquirir préstecs a interessos baixos. ¿Quin és el seu secret? La resposta, en gran part, és que segueixen tenint les seves pròpies monedes i els inversors saben que, en cas de necessitat, podrien finançar els seus dèficits imprimint més moneda. Si el Banc Central Europeu donés suport d'una manera similar els deutes europees, la crisi es suavitzaria enormement.

No provocaria això inflació? Probablement no: la creació de diners no és inflacionista en una economia deprimida. A més, el que Europa necessita de fet és una inflació general moderadament més alta: una taxa d'inflació general massa baixa condemnaria als països del sud d'Europa a anys de deflació demolidora, el que pràcticament garantiria un atur elevat continu i una cadena d'impagaments. Això es el que està passant ara.

Ningú dels dos ens va explicar el que acabeu de llegir que no es sols la nostra opinió, es la de Paul Krugan i Joseph Stierling, dos premis Nobels d'Economia. Però clar no s'atreveixen a posar en dubte el que diuen els grans financers,que son els que en realitat manen i estan posant-se morats de guanyar diners amb la crisi. I nosaltres a pagar-ho.

REBEL·LEU-SE VOTEU A ESQUERRA UNIDA!!