Questió d’alternatives

En tots els debats que escoltem a la radio, o llegim en els poc diaris que encara es plantegen debats seriosos, escoltem repetir: No hi ha alternativa a les suïcides polítiques d'austeritat fiscal neoliberal imposades als pobles i als parlaments europeus pels mercats financers internacionals i la incompetent troica del BCE, l'FMI ​​i la Comissió Europea. A despit del comprensible afany per desmarcar-se de les polítiques que van portar el PSOE a la catàstrofe electoral del 22 de maig, el nou candidat, Rubalcaba, no va poder menys que sumar-se a la mateixa historia: En el fonamental, no hi ha altra opció.

És veritat?

Suposem que ho fora. Això significaria, de moment, que TOTES les revoltes i protestes socials presents i futures, pacífiques o violentes, que estan creixent acceleradament en tot el continent, acampades, manifestacions, vagues generals, estarien condemnades estavellar-se contra una un mur inamovible. I significaria que qualsevol decisió possible parlamentària contrària al dictat de la troica s'estavellaria contra el mateix mur.

Quedaria, com a molt TRACTAR de "explicar" al poble sofrent, i pretesament ignorant, la idoneïtat de les polítiques sense alternativa possible, "fer pedagogia", com els agrada dir a tertulians i polítics d'ordre, eixos que, com diria nostre mort amic Manolo Vázquez Montalbán, mai se sap “de dónde sacan patanto como destacan”

¿Que cal explicar? Que la política sense alternativa es una amenaça a la pervivència de la democràcia en Europa?. Que eixa política només es un oblit premeditat de les solucions a la crisi econòmica, que naix com a ofensiva contra la sobirania i el benestar de les poblacions que hem aconseguit un relatiu benestar a base de treball, lluita i esforç. Una ofensiva que no pot portar mes que ruïna, dolor, desigualtat i conflictes socials de creixents desordres i conseqüències imprevisibles.

Un any després del gir del 9 de maig -quan suposadament vam estar "A la vora de l'abisme" - i l’inicií de les contrareformes "salvadores", la desocupació i la precarietat laboral estan pitjor, no millor. La recaptació fiscal cau. Les vendes detallistes s’han desplomat al primer semestre d’aquest any. Creixen la morositat i les execucions hipotecàries. Es dispara la pobresa. Els mercats financers, lluny de "calmar", semblen exigir amb redoblada ferocitat; mes sang: la nostra prima de risc és extraordinàriament ara més alta. La dreta política hostil a l'Estat social està recrescuda, l'esquerra social, desenganyada de la política. I tota Europa es troba en depressió: Va caure Irlanda, després Portugal, i ara planegen negres amenaces sobre la tercera economia europea, Itàlia, i amb ella, novament sobre Espanya.

La política "sense alternativa creïble" és ella mateixa increïble: això és el que han entès els milions d'indignats que es llancen al carrer a Grècia, a Espanya, a Itàlia, a Portugal o a la Gran Bretanya.

Per què, doncs, sembla no haver alternativa?

Primer, és clar, perquè el establishment ho repeteix sense parar, en tots els grans mitjans de comunicació, públics i privats: de vegades, fins fingint lamentar-ho. I segon perquè es menysprea a les veus discordants, a les moderades no menys que a les radicals. Un dia, un redit locutorcillo de pacotilla de la televisió pública catalana es permet parlar amb displicència del premi Nobel Krugman: "Les seves propostes keynesianes contra la crisi ja van fracassar". Un altre, un sociòleg electoral, es permet glossar amb quatre tonteries superficials des de les pàgines d'El País la teoria cognitiva de les metàfores -de la qual, òbviament, no entén una paraula- i ha compter d'això, despatxar sense més argumentació, a més de als indignats, a tots els economistes i científics socials crítics d'ATTAC, als que ens crida sense més "col.lectivistes" passats de moda. I així successivament.

La impressió dominant és que qualsevol alternativa imaginable a la política "sense alternativa" hi haurà d'estavellar contra el petri mur d'una troica obstinada ara a destruir la democràcia europea amb el mateix zel dogmàtic amb que va portar incompetents a la nostra economia a la catàstrofe el 2008. Contestant a Llamazares, el president Zapatero ho va expressar amb patetisme en el debat parlamentari: "No ha estat un gir a la dreta", sinó ... un "pas enrere" (versemblantment, davant forces políticament insuperables). La "edat fosca de la macroeconomia" lamentada per Krugman sembla haver ennuvolat també els caps de molts polítics de centre-esquerra, cosa que, en convergència amb la sensació d'impotència política, els fa veure com radicals o com implausibles, o fins i tot com tècnicament inviables, mesures que, molt raonables i dignes si més no de ser debatudes, no tindrien, en principi, res d’impossibles. Per exemple, la reivindicació d'una renda bàsica universal de ciutadania lligada a un nou enfortiment de l'Estat social i democràtic de dret, una reivindicació que ara mateix està obrint, vigorosament, pas entre els indignats europeus i que no fa tant va merèixer el respecte i la simpatia de l'esquerra i del centre-esquerra parlamentaris espanyols

Dues coses estan clares, si més no. La primera: que en l'arrel dels mals econòmics que afecten l'eurozona hi ha un problema de disseny institucional bàsic, com és la manca d'una autoritat fiscal capaç de bregar amb la crisi a través de polítiques d'estímul fiscal, en comptes de limitar-se a les erràtiques i vergonyants semimedidas camuflades de política monetària del BCE (com l’amago, aquest 12 de juliol, de compra de deute sobirà dels Estats membres per part del BCE, per frenar “in angustiïs” la caiguda de la renda variable i l'espiral del risc país a Espanya i a Itàlia). La segona: que els que de veritat semblen manar a la UE no tenen la menor voluntat política de canviar el disseny. I això és el que sembla condemnar, vulguis que no, al conjunt de l'eurozona a una carrera cap a l'abisme de la deflació competitiva i la destrucció salarial, i als països perifèrics, a l'austeritat fiscal neoliberal, a la progressiva posada en subhasta de tot el seu patrimoni públic i al suïcidi econòmic sense esperança.

Això potser no té remei a curt termini, llevat que l'amenaça d'un gran -i cada vegada menys improbable- moviment de contestació social force a les elits europees a un altre camí (per començar, a una cosa tan senzilla com que el BCE emetés eurobons recolzats de comú acord pels membres de l'eurozona). Tot i així, seguiria havent alternatives estrictament nacionals molt menys traumàtiques que una possible -i al pas que anem, potser inevitable- sortida de l'euro. Fa mesos, per exemple, que el sòlid Marshall Auerback ve proposant a Grècia un camí alternatiu de salvació nacional i de preservació dels drets humans i socials de la seva població. Fins i tot en la seva actual situació límit, Grècia- com la República d'Irlanda, com la república portuguesa, com el Regne d'Espanya- podria perfectament posar amb èxit en mercats financers privats bons públics emesos amb la clàusula que, en cas de declarar-se en fallida , les seves forquilles podrien usar-los per pagar impostos al Govern grec. Un expedient que faria immediatament obvi als inversors que els nous títols públics serien "moneda bona", valedora mentre l'Estat grec sigui capaç d'exigir i recaptar impostos.

És només un exemple, entre molts. No és sospitós que, mentre abunden la conspiració del silenci i la gratuïta desqualificació dels qui s'oposen al desastre anunciat, escassegi en els grans mitjans de comunicació establerts la discussió sobre propostes alternatives d'aquest tipus?

Marshall Auerback, uno de los analistas económicos más respetados de los EEUU, es miembro consejero del Instituto Franklin y Eleanor Roosevelt, en donde colabora con el proyecto de política económica alternativa.

Paul Robin Krugman, es un economista, divulgador y periodista norteamericano, cercano a los planteamientos neokeynesianos. Actualmente es profesor de Economía y Asuntos Internacionales en la Universidad de Princeton. En 2008 fue galardonado con el Premio Nobel de Economía.[1]