Sindicatos anuncian movilizaciones contra la reforma constitucional UGT y CCOO piden al Gobierno que someta a referé

SOM CONSCIENTS QUE EL DEBAT A TAVERNES ESTA CENTRAT EN SI FAN BOUS O NO, PERO A NOSALTRES ENS PREOCUPA MES EL QUE ESTÁ PASSANT AL VOLTANT DE LA CRISI. QUE LI ANEM A FER ALGÚ TE QUE SER SERÍOS.

Toxo y Méndez encabezarán la protesta sindical contra la reforma de la Constitución, según confirmó este jueves el portavoz de CCOO, Javier Doz. Los líderes sindicales, que se dirigirán a los grupos parlamentarios, instarán además a los ciudadanos a participar en protestas “masivas”, tanto en la calle como a través de otros medios, como la recogida de firmas electrónicas. Aunque descartan la convocatoria de una huelga, los sindicatos temen que el PP aproveche la negociación con el PSOE para endurecer la reforma.

CCOO y UGT han manifestado su “extrema preocupación” y “firme rechazo” de la propuesta del presidente del Gobierno, apoyada por el PP, de reformar la Constitución con la intención de introducir en el texto legal la “exigencia” formulada por Ángela Merkel y Nicolás Sarkozy de “constitucionalizar el déficit cero de las cuentas públicas”, según afirmaron ambos sindicatos.

Los sindicatos estudian medidas de movilización social para exigir la celebración de un referéndum sobre la reforma constitucional. Los sindicatos coordinarán su acción con otras organizaciones sociales. Desean que “los trabajadores y la ciudadanía española puedan expresar su rechazo” a una reforma constitucional.

Para los sindicatos, la propuesta es “sumamente inconveniente” ya que anula, en su opinión, la capacidad de actuación de los gobiernos y “limita gravemente” la posibilidad de aplicar políticas fiscales “adecuadas” a las diferentes fases del ciclo económico. También conlleva, en su opinión, un “grave riesgo” para la supervivencia del Estado del Bienestar.

CCOO y UGT criticaron la propuesta lanzada este miércoles por Zapatero en el Congreso por suponer “una de las señas de identidad de las políticas conservadoras y neoliberales”, a las que las centrales responsabilizan de la crisis económica global, y que están gestionando, en su opinión, “de un modo desastroso” la crisis de las deudas soberanas en la eurozona.

Para CCOO y UGT resulta “inaceptable” que una reforma constitucional de tal calado se pretenda hacer “en menos de quince días”, sin referéndum, “en pleno período de vacaciones”, “sin debate político alguno”, y sin tener en cuenta para nada las opiniones de las organizaciones sociales.

Los sindicatos creen además que la propuesta “no ayuda”, por su contenido y por los plazos de aplicación, a la “necesaria” reducción de los niveles actuales de déficit público. Esta reducción “solo” puede lograrse, sin deteriorar gravemente el tejido económico y social de nuestro país, mediante la promoción del crecimiento económico y el empleo, afirmaron, junto a un “justo” reparto de las cargas de la crisis y un “permanente rigor en el uso del gasto público”.

Movilización en la red

CCOO y UGT ya estudian cómo coordinar la convocatoria de movilizaciones junto a otras organizaciones. En Internet, los sindicatos llamarán a los ciudadanos a sumarse a iniciativas como la del economista y politólogo Vicenç Navarro, que ha organizado una recogida de firmas electrónicas a través del Portal Actuable. (Si punxeu al link accediu a la página per a fer la signatura)

Las organizaciones sindicales se sumarán además a protestas que prevén “masivas”, a pesar del estrecho margen que ofrece la reforma proyectada por PSOE y PP. La próxima semana el Congreso votará la medida cuya aprobación definitiva otorgará el Senado el día 5 de septiembre, en caso de lograr apoyos suficientes.

UGT y CCOO se afanan ahora por contactar con organizaciones sociales que han protagonizado otras movilizaciones como el ‘No a la guerra’, campañas contra la pobreza o a favor de otras causas, como la implantación de una tasa sobre las transacciones financieras.

Ceoe y Cepyme apoyan la reforma

Por su parte, las patronales CEOE y CEPYME expresaron su “completo apoyo” al proceso de reforma constitucional que se está negociando en estos días entre las principales fuerzas políticas españolas. A su juicio, la credibilidad de las finanzas públicas es un “requisito indispensable para la buena marcha de toda economía”, especialmente en el ámbito de la Unión Monetaria Europea.

En este sentido, los empresarios apoyan los “esfuerzos” que están haciendo las principales fuerzas políticas españolas para realizar una reforma constitucional que “refuerce la credibilidad de la economía española” y “ayude a sortear” esta crisis en menor tiempo, garantizandeo la estabilidad para el futuro.

Questió d’alternatives

En tots els debats que escoltem a la radio, o llegim en els poc diaris que encara es plantegen debats seriosos, escoltem repetir: No hi ha alternativa a les suïcides polítiques d'austeritat fiscal neoliberal imposades als pobles i als parlaments europeus pels mercats financers internacionals i la incompetent troica del BCE, l'FMI ​​i la Comissió Europea. A despit del comprensible afany per desmarcar-se de les polítiques que van portar el PSOE a la catàstrofe electoral del 22 de maig, el nou candidat, Rubalcaba, no va poder menys que sumar-se a la mateixa historia: En el fonamental, no hi ha altra opció.

És veritat?

Suposem que ho fora. Això significaria, de moment, que TOTES les revoltes i protestes socials presents i futures, pacífiques o violentes, que estan creixent acceleradament en tot el continent, acampades, manifestacions, vagues generals, estarien condemnades estavellar-se contra una un mur inamovible. I significaria que qualsevol decisió possible parlamentària contrària al dictat de la troica s'estavellaria contra el mateix mur.

Quedaria, com a molt TRACTAR de "explicar" al poble sofrent, i pretesament ignorant, la idoneïtat de les polítiques sense alternativa possible, "fer pedagogia", com els agrada dir a tertulians i polítics d'ordre, eixos que, com diria nostre mort amic Manolo Vázquez Montalbán, mai se sap “de dónde sacan patanto como destacan”

¿Que cal explicar? Que la política sense alternativa es una amenaça a la pervivència de la democràcia en Europa?. Que eixa política només es un oblit premeditat de les solucions a la crisi econòmica, que naix com a ofensiva contra la sobirania i el benestar de les poblacions que hem aconseguit un relatiu benestar a base de treball, lluita i esforç. Una ofensiva que no pot portar mes que ruïna, dolor, desigualtat i conflictes socials de creixents desordres i conseqüències imprevisibles.

Un any després del gir del 9 de maig -quan suposadament vam estar "A la vora de l'abisme" - i l’inicií de les contrareformes "salvadores", la desocupació i la precarietat laboral estan pitjor, no millor. La recaptació fiscal cau. Les vendes detallistes s’han desplomat al primer semestre d’aquest any. Creixen la morositat i les execucions hipotecàries. Es dispara la pobresa. Els mercats financers, lluny de "calmar", semblen exigir amb redoblada ferocitat; mes sang: la nostra prima de risc és extraordinàriament ara més alta. La dreta política hostil a l'Estat social està recrescuda, l'esquerra social, desenganyada de la política. I tota Europa es troba en depressió: Va caure Irlanda, després Portugal, i ara planegen negres amenaces sobre la tercera economia europea, Itàlia, i amb ella, novament sobre Espanya.

La política "sense alternativa creïble" és ella mateixa increïble: això és el que han entès els milions d'indignats que es llancen al carrer a Grècia, a Espanya, a Itàlia, a Portugal o a la Gran Bretanya.

Per què, doncs, sembla no haver alternativa?

Primer, és clar, perquè el establishment ho repeteix sense parar, en tots els grans mitjans de comunicació, públics i privats: de vegades, fins fingint lamentar-ho. I segon perquè es menysprea a les veus discordants, a les moderades no menys que a les radicals. Un dia, un redit locutorcillo de pacotilla de la televisió pública catalana es permet parlar amb displicència del premi Nobel Krugman: "Les seves propostes keynesianes contra la crisi ja van fracassar". Un altre, un sociòleg electoral, es permet glossar amb quatre tonteries superficials des de les pàgines d'El País la teoria cognitiva de les metàfores -de la qual, òbviament, no entén una paraula- i ha compter d'això, despatxar sense més argumentació, a més de als indignats, a tots els economistes i científics socials crítics d'ATTAC, als que ens crida sense més "col.lectivistes" passats de moda. I així successivament.

La impressió dominant és que qualsevol alternativa imaginable a la política "sense alternativa" hi haurà d'estavellar contra el petri mur d'una troica obstinada ara a destruir la democràcia europea amb el mateix zel dogmàtic amb que va portar incompetents a la nostra economia a la catàstrofe el 2008. Contestant a Llamazares, el president Zapatero ho va expressar amb patetisme en el debat parlamentari: "No ha estat un gir a la dreta", sinó ... un "pas enrere" (versemblantment, davant forces políticament insuperables). La "edat fosca de la macroeconomia" lamentada per Krugman sembla haver ennuvolat també els caps de molts polítics de centre-esquerra, cosa que, en convergència amb la sensació d'impotència política, els fa veure com radicals o com implausibles, o fins i tot com tècnicament inviables, mesures que, molt raonables i dignes si més no de ser debatudes, no tindrien, en principi, res d’impossibles. Per exemple, la reivindicació d'una renda bàsica universal de ciutadania lligada a un nou enfortiment de l'Estat social i democràtic de dret, una reivindicació que ara mateix està obrint, vigorosament, pas entre els indignats europeus i que no fa tant va merèixer el respecte i la simpatia de l'esquerra i del centre-esquerra parlamentaris espanyols

Dues coses estan clares, si més no. La primera: que en l'arrel dels mals econòmics que afecten l'eurozona hi ha un problema de disseny institucional bàsic, com és la manca d'una autoritat fiscal capaç de bregar amb la crisi a través de polítiques d'estímul fiscal, en comptes de limitar-se a les erràtiques i vergonyants semimedidas camuflades de política monetària del BCE (com l’amago, aquest 12 de juliol, de compra de deute sobirà dels Estats membres per part del BCE, per frenar “in angustiïs” la caiguda de la renda variable i l'espiral del risc país a Espanya i a Itàlia). La segona: que els que de veritat semblen manar a la UE no tenen la menor voluntat política de canviar el disseny. I això és el que sembla condemnar, vulguis que no, al conjunt de l'eurozona a una carrera cap a l'abisme de la deflació competitiva i la destrucció salarial, i als països perifèrics, a l'austeritat fiscal neoliberal, a la progressiva posada en subhasta de tot el seu patrimoni públic i al suïcidi econòmic sense esperança.

Això potser no té remei a curt termini, llevat que l'amenaça d'un gran -i cada vegada menys improbable- moviment de contestació social force a les elits europees a un altre camí (per començar, a una cosa tan senzilla com que el BCE emetés eurobons recolzats de comú acord pels membres de l'eurozona). Tot i així, seguiria havent alternatives estrictament nacionals molt menys traumàtiques que una possible -i al pas que anem, potser inevitable- sortida de l'euro. Fa mesos, per exemple, que el sòlid Marshall Auerback ve proposant a Grècia un camí alternatiu de salvació nacional i de preservació dels drets humans i socials de la seva població. Fins i tot en la seva actual situació límit, Grècia- com la República d'Irlanda, com la república portuguesa, com el Regne d'Espanya- podria perfectament posar amb èxit en mercats financers privats bons públics emesos amb la clàusula que, en cas de declarar-se en fallida , les seves forquilles podrien usar-los per pagar impostos al Govern grec. Un expedient que faria immediatament obvi als inversors que els nous títols públics serien "moneda bona", valedora mentre l'Estat grec sigui capaç d'exigir i recaptar impostos.

És només un exemple, entre molts. No és sospitós que, mentre abunden la conspiració del silenci i la gratuïta desqualificació dels qui s'oposen al desastre anunciat, escassegi en els grans mitjans de comunicació establerts la discussió sobre propostes alternatives d'aquest tipus?

Marshall Auerback, uno de los analistas económicos más respetados de los EEUU, es miembro consejero del Instituto Franklin y Eleanor Roosevelt, en donde colabora con el proyecto de política económica alternativa.

Paul Robin Krugman, es un economista, divulgador y periodista norteamericano, cercano a los planteamientos neokeynesianos. Actualmente es profesor de Economía y Asuntos Internacionales en la Universidad de Princeton. En 2008 fue galardonado con el Premio Nobel de Economía.[1]

UNA DIFICIL HERÈNCIA:

En la campanya electoral varem explicar la greu herència que deixava el PP per qui guanyaria les eleccions. Un Ajuntament en “fallida” (EN QUEBRA) un dèficit de mes de 4 milions d’euros i un endeutament de mes de 16 milions. Però hi havia mes coses....vegeu com governa el PP.

Les obres en l’Avinguda de la Marina.

L’obra del Pla Confiança del expresident Camps, la remodelació de l’Avinguda de la Marina de la platja (1'7 milions d'euros) s’ha paralitzat de nou. Fa cosa d’un mes ja es va patir dues setmanes de paralització en no cobrar els treballadors els sous corresponents al seu treball. Una “fallida” d’una de les empreses de la UTE que fa l’obra.

El projecte, licitació i execució és de la Generalitat, i el nou Ajuntament es troba front a un projecte que no te peus ni cap. ¿ A qui li se pot ocurrir començar un col·lector d’aigües pluvials –vertader motiu de l’obra- pel final? Eixe col·lector deu desaiguar al canal i acaba a final de l’avinguda de la Marina.

La agrupació d’empreses que estaven executant l’obra al·lega que no ha cobrat les certificacions d’obra realitzades, que la Generalitat no li paga i ja no poden resistir mes. L’Ajuntament es veu lligat per un contracte del “Plan Confianza” i no pot fer altra cosa que protestar i .....esperar.

El pàrking municipal del passeig del País Valencià.

L’Ajuntament governat pel PP va adjudicar la concessió a una UTE que com no contava amb els informes negatius dels tècnics municipals. Però el PP sap mes que tots. L’empresa adjudicatària una vegada acabada l’obra que es on es guanyava els diners va renunciar a la concessió. L’Ajuntament anterior va acudir preste al rescat dels seus amics i ara l’Ajuntament actual es qui te que veure de on trau mes de 2.2 milions d’euros que cal pagar. Hi ho tenim difícil, la situació financer de l’Ajuntament es terrible.

L’Ajuntament de Tavernes desconeix quan podrà obrir als ciutadans la piscina coberta.

Les dificultats econòmiques que arrossega l’empresa constructora-concessionària, la UTE Metroval Aqua SL (formada per Metroval S.L.; Gente Urbana SL; i Maderpark 2000 SL), fa impossible de moment acabar l’obra. El deute amb proveïdors que té la concessionària està més enllà dels 1’3 milions d’euros, que sumats a més de 300.000 euros que queda d’equipament per instal·lar, faria un total sobre 1’7 milions d’euros els que té pendent de pagar la UTE L’ajuntament de Tavernes ha complit amb les obligacions de pagament que d’acord al contracte li correspon.

Els estudis financers presentats per la UTE per al concurs, eren inexistents i, fins i tot, l’informe de la intervenció va ser negatiu, amb el seu estudi economic-financer valorat amb un 0 (zero).

El govern del PP que presidia Manolo Vidal ha estat durant anys fent cas omís de les resolucions judicials i dels escrits de la Generalitat que li reclamava tornar a l'estat inicial uns aterraments en la zona de la marjal del Rafòl del nostre terme.

L’Ajuntament hereta un greu problema de dificil solució, gracies a una mala gestió del govern municipal del PP.

Malgrat els escrits i de les resolucions judicials que ordenaven la restauració, el PP de Tavernes no ha fet cas. Inclús la Generalitat ha revelat com en compter d'obligar a l'empresa dels aterraments a complir, ha intentat endarrerir l'actuació amb consultes a la conselleria de Medi Ambient sobre si el projecte de restauració s'havia de modificar.

La contestació de la conselleria el mes d'abril va ser que devia executar el projecte de restauració i no s'havia de modificar, però el passat dia 5 l'ajuntament que presidia Manolo Vidal va requerir al responsable dels abocaments que cambiara el projecte.

La Conselleria de Medi Ambient va obrir un expedient sancionador contra l'empresa responsable després de les denuncies del col·lectiu ecologista IDEA. Després d'un procés judicial pel pressumpte delicte ecològic, la resolució judicial assenyalava que les terres afectades havien de tornar a l'estat original i era l'ajuntament de Tavernes qui devia obligar a l'empresa dels abocaments a restaurar la zona.

Les obres al parc del Cantalot estan parades.

L'advocat d'IDEA, diu el diari, ha denunciat que la correspondència creuada entre la Conselleria de Medi Ambient i l'ajuntament que governava el PP fins el passat dia 11 de juny, demostra que el govern municipal que presidia Manolo Vidal porta mesos "escurriendo el bulto sin obligar a los responsables a restaurar la zona".

Ara es el nou govern municipal qui hereta una vegada mes “un marrón” que no es va menjar el PP.

L’Ajuntament anterior va contractar a presses i carreres l’obra del Parc de Cantalot, sense cap previsió de com pagar eixa obra. L’empresa adjudicatària al veure que no li pagaven les certificacions va abandonar l’obra.

Ara es el nou govern municipal qui hereta una vegada mes “un marrón” que en deixa el PP. I el pitjor es que no hi ha diners per a continuar l’obra.

CONTINUARÁ............