Es pot considerar l’expulsió dels moriscos l’any
1609, a la recerca d’implantar la igualtat religiosa del territori
hispànic, com un dels precedents que culminaren en l’episodi recordat com
la Guerra de Succesió
a la Corona Hispànica. És en aquest conflicte internacional on s’emmarca
la Batalla
d’Almansa, sostinguda entre les tropes de
l’Arxiduc Carles d’Austria contra les de Felip V de Borbó, net
de l’absolutista francés Lluís XIV. La derrota dels aliats maulets
aquell 25 d’abril de 1707, va iniciar una sèrie de fets
polìtics, econòmics, socials i culturals, com l’abolició dels
Furs, de conseqüències incalculables, que acabarien per confondre -i
dissoldre- molts fets diferencials del poble valencià.
Els
Furs, en conjunt, eren una sèrie de normes o Costums,
enteses de manera similar a una Constitució moderna ara, que varen ser creades
per Jaume I, seguint i adaptant els Furs d’Aragó a l’ordenació de les
diverses viles valencianes. En general, defineixen la posició i els controls
i equilibris entre la Casa Reial, l’Església catòlica eclesiàstica, els
procediments judicials i la noblesa. Els Furs varen ser substituïts,
immediatament després de la guerra, pel Decret de Nova Planta,
promulgació on es consuma l’abolició de l’ordenament jurídic foral valencià i
s’implanta el model normatiu institucional castellà, de manera violenta per què
en cap moment es dóna peu a la negociació. Acció que va posar fi a
l’autogovern sostingut pel poble valencià durant 500 anys.
Les conseqüències d’aquell Decret varen ser moltes
i diverses. La mutació del règim municipil fou total, transformant-se el nou
municipi borbònic en un organisme burocràtic i aristocràtic sense competències,
tant en l’ordenament gremial com en l’organització del comerç o en
altres aspectes sócio-econòmics. Apareix un règim municipal format per regidors
que son designat pel rei, amb caràcter vitalici i, fins i tot, hereditari. Amb
el pas dels anys, les regidories es van transmetre de manera endogàmica dins
les mateixes famílies.
Els funcionaris es nomenaven des de Madrid i el idioma valencià va estar prohibit com a llengua de l’administració. Es produeix, per tant, una decadència de la llengua literària, per a ser substituïda pel castellà, única llengua dels document oficials. Fins i tot a nivell religiós comença la castellanització de les distintes diòcesis. Això si, a nivell de conversa particular continuarà utilitzant-se el valencià.
En el cas de la noblesa, s’observa una progressiva castellanització dels llinatges per l’esgotament de les antigues estirps valencianes.
Els funcionaris es nomenaven des de Madrid i el idioma valencià va estar prohibit com a llengua de l’administració. Es produeix, per tant, una decadència de la llengua literària, per a ser substituïda pel castellà, única llengua dels document oficials. Fins i tot a nivell religiós comença la castellanització de les distintes diòcesis. Això si, a nivell de conversa particular continuarà utilitzant-se el valencià.
En el cas de la noblesa, s’observa una progressiva castellanització dels llinatges per l’esgotament de les antigues estirps valencianes.
Econòmicament, el sistema de monedes valencianes a base de lliures, sous, diners, etc. és substituït, a partir de 1707, pels doblons i per escuts; i més tard pel maravedí castellà. El camperolat, no obstant, no modifica la seua situació dolenta. Formen la majoria del poble valencià, que no deixen de ser espectadors d’un conflicte alié i són sotmesos a més impostos, que els empobreixen i feudalitzen.
Maulets eren els valencians que havien donat suport a l’Arxiduc
Carles d’Àustria lluitant contra els botiflers, partidaris del rei de Borbó.
Per a les batalles, empraven com clam distintiu el so del corn rugós, el
caragol marí més gran de la Mediterrània. Anys després, quan la repressió
posterior a la desfeta, tot aquell que en tinguera un era sospitós d’haver
sigut maulet i, per tant, executat.
Com a represàlia contra els
valencians, el 17 de juny de 1707, comença l’incendi i extermini de
Xàtiva, segona ciutat del Regne de València. Dies després
del setge de Xàtiva, D’Asfeld va
ordenar “pasar al cuchillo” a tots els maulets que havien participat en la
defensa de la ciutat. Segons Berwick en una carta: “Mai s’ha vist una obstinació com la de
Xàtiva, he ordenat a Asfeld que la destruïsca tota sencera, per a que servisca
d’exemple i que tots els seus habitants siguen conduits a La Manxa. I en efecte, després d’alguns dies de purgues i
saqueig, D’Asfeld va reunir a la població a la ciutadella, on es va llegir una
llista d’unes 55 persones que per ser partidàries borbòniques va ser
perdonades, mentre la resta de la població va ser deportada a Castella,
deportació durant la qual va morir molta més gent. Poc després va arribar
l’ordre de cremar la ciutat a la que Felip V havia donat el vist-i-plau.
Finalment, el rei va ordenar canviar el nom de la ciutat pel de Nueva Colonia de San Felipe.
Per aquestos motius es conserva el quadre de Felip V al Museu de l’Almodí de Xàtiva, girat cap per avall en 1956 pel seu director, el vila-realenc Carles Sarthou. El gest s’acostuma a relacionar amb una espècie de revenja per la crema de Xàtiva però caldria afegir a la intencionalitat del director del museu el record de l’episodi de Vila-real, la seva ciutat natal, on la matança va tindre unes conseqüències demogràfiques notables. El descens de la natalitat fou extraordinari i el ritme de creixement de la població es va estancar fins a la segona meitat del segle XVIII. Vila-real va deixar d’ocupar el lloc de privilegi de què gaudia mentre va existir el regne. No és casual, aleshores, que el responsable que el retrat de Felip V penge cap per avall fóra un vila-realenc.
Xàtiva i Vila-real no va ser les úniques ciutats assetjades i destruïdes per les tropes borbóniques; també Alcoi, Dénia i moltes altres poblacions:
Per aquestos motius es conserva el quadre de Felip V al Museu de l’Almodí de Xàtiva, girat cap per avall en 1956 pel seu director, el vila-realenc Carles Sarthou. El gest s’acostuma a relacionar amb una espècie de revenja per la crema de Xàtiva però caldria afegir a la intencionalitat del director del museu el record de l’episodi de Vila-real, la seva ciutat natal, on la matança va tindre unes conseqüències demogràfiques notables. El descens de la natalitat fou extraordinari i el ritme de creixement de la població es va estancar fins a la segona meitat del segle XVIII. Vila-real va deixar d’ocupar el lloc de privilegi de què gaudia mentre va existir el regne. No és casual, aleshores, que el responsable que el retrat de Felip V penge cap per avall fóra un vila-realenc.
Xàtiva i Vila-real no va ser les úniques ciutats assetjades i destruïdes per les tropes borbóniques; també Alcoi, Dénia i moltes altres poblacions:
- 1706,
incendi de Quart de Poblet.
- 9
de gener de 1706, en alçar el setge de Sant Mateu i
retirar-se, el Comte de
las Torres provoca diversos incendis.
- 12
de gener de 1706, incendi a Vila-real de diversos edificis, sobre tot les
escrivanies notarials i cases de prohoms locals fidels al rei Felip V, com
ara la família dels Mundina.
- 1706,
abril, incendi del Raval d’Ares del Maestrat.
- 12
de novembre de 1707, acaba el setge de Lleida durant
el qual es crema part de la ciutat.
- 27
de novembre de 1707, incendi i saqueig sistemàtic d’Ares del Maestrat.
- 3
d’agost de 1713, incendi de Sallent.
- 29
d’agost de 1713, incendi de Terrassa.
- 3
de setembre 1713 incendi de Manresa.
- 3
de setembre de 1713, incendi, novament, de Terrassa
- 3
de setembre de 1713, incendi de Les Salelles.
- 14
de gener de 1714, incendi de Torelló.
- 14
de gener 1714, incendi de Sant Quintí de Mediona.
- 14
de gener de 1714, incendi de Prats de Lluçanès.
- 14
de gener de 1714, incendi de Sant Feliu Sasserra.
- 14
de gener de 1714, incendi d’Oristà.
- 14
de gener de 1714, Incendi de Sallent.
- 14
de gener de 1714 incendi i saqueig de Caldes de Montbui.
- Febrer-març
de 1714, incendi de Sitges.
- Febrer-març
de 1714, incendi de Moià.
- Febrer-març
de 1714, incendi de Peramola
- Febrer-març
de 1714, incendi de Sant Quintí de Mediona.
- 30
de juliol de 1714, incendi, novament, de Prats de Lluçanès.
- 1714,
incendi i saqueig de Vilanova.
- 1714,incendi
de Sant Hipòlit de Voltregà.
Al Tall és un
dels grups clau de la música en valencià. En discs com “Quan el mal ve
d’Almansa” narra la història de la interminable lluita en defensa de la cultura
pròpia. Una trajectòria de més de 35 anys marcada per la reivindicació de la
cultura i la llengua en els seus moments més crítics.
Per Al Tall, la pregunta “què es va perdre en Almansa” té una resposta clara. Eixa resposta és precissament la història que comença amb Jaume Ii la seua obra: “Vergonya, cavallers,vergonya”, on posa algunes paraules en boca del rei en Jaume.
Tornem a la nostra terra, deixem la
caverna als morts,Per Al Tall, la pregunta “què es va perdre en Almansa” té una resposta clara. Eixa resposta és precissament la història que comença amb Jaume Ii la seua obra: “Vergonya, cavallers,vergonya”, on posa algunes paraules en boca del rei en Jaume.
A Otos (La Vall d’Albaida) hi ha
la ”Pedra de Basset”, un rellotge de sol molt especial, doncs marca
només la data simbòlica del 25 d’Abril; aquest dia l’ombra cobreix completament
l’escut, en commemoració de la Batalla d’Almansa.
L’escultura, obra del professor i
gnomòleg otosí Joan
Olivares, situada en un jardí al darrere del palau marquesal,
està inspirada en una antiga pedra que al segle XIX es feia servir de
centre de reunió popular i com a piló on picaven espart els nostres
avantpassats. Aquest nou calendari solar conté una llegenda relativa al 300
aniversari, amb la frase ‘300 anys de renadiu’, en relació a la capacitat del
poble valencià de renàixer per si sol …
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada