Segona entrega: RESUM DEL LLIBRE “ HAY ALTERNATIVAS"

Acabarem la primera part, amb la promesa de contestar a les preguntes:

¿Com va poder fer-se una estafa financera tan gran?¿Com es va permetre que un volum tan impressionant de recursos es destinara a l’especulació mentre l’economia productiva buscava desesperadament finançament?

¿Com pogueren enganyar a les autoritats, a milions d’inversors i als bancs centrals que coneixen de sobres tot el que passa al mon de les finances, sense fer res per a evitar-ho?  ¿Com deixaren sense finançament a les empreses que creen llocs de treballs, mentre es concediren bilions als bancs per a salvar-los? ¿Com deixaren a milions de persones desarmats davant la crisi i endeutats fins al coll, mentre els financers feien negoci amb eixe deute?

Per a poder contestar-les, cal tenir en compte els factors que tenen que veure amb l’economia reial i amb la distribució del poder polític i econòmic. Es important conèixer varius fets:

En primer lloc, es important entendre perquè els “mercats” (bancs, fondos d’inversió, fondos de pensions, inversor privats....) que no son fantasmes, han guanyat tant de poder a les últimes dècades, i han aconseguit que els poders polítics no els pararen els peus.

En segon lloc, cal saber perquè als darrers anys s’han portat endavant mesures econòmiques, culturals  i polítiques precisament orientades a que els ingressos anaren a mans d’aquestos especuladors.

I en tercer lloc es fonamental comprendre el paper tan important que ha tingut la desigualtat  a la gestació de la crisi actual.

Quan aconseguiren el poder Reagan i la Thatcher a USA i Anglaterra, es va posar fi al consens que existia després de la segona guerra mundial i es va donar pas a polítiques de naturalesa molt distinta. Es va produir un canvi molt important; va augmentar molt la quantitat de dòlars en circulació, causat per una sobreproducció que va  produir una baixada de la rendibilitat de la economia productiva. Les multinacionals cada vegada generaves mes i mes beneficis, però la baixa rendibilitat desincentivaven la reinversió de eixos beneficis. Buscaven aleshores altres negocis fora de la esfera productiva. A mes a mes la pujada dels preus dl petroli, els països productors es trobaren amb bilions de dòlars que no sabien on col·locar, augmentant mes encara els dòlars circulants. Els bancs augmentaren el accés al crèdit, era fàcil i barat obtenir crèdits. Les noves tecnologies i Internet,  feren que les transaccions financeres foren molt rapides, i quasi sense cost. Les activitats especulatives es podien fer al instant. Els inversors teníem molt atractiu dedicar-se a mobilitzar milions, comprar i vendre i obtenir taxes de rendibilitat molt mes altes que amb qualsevol negoci productiu que utlitzara ma d’obra. Per tant va baixar dràsticament  la creació de llocs d treball. Els financers aconseguiren dels governs les reformes legals destinades a garantir la llibertat de moviment de capitals, sense control. Es podia comprar i vendre actius especulativament, i a mes a mes es crearen els paradisos fiscals per a no tindre control de les operacions que allí es realitzaven amb diners negres, que els clients volien amagar al Fisco, cosa que fan la pràctica totalitat de bancs i caixes d’estalvis al nostre país i el 80% de les grans empeses.

El volum de diners en circulació va augmentar al voltant de les operacions financers, per exemple hi ha 4 bilions de dòlars al dia comprant i venent divises i 700 bilions de dòlars en el mercat de derivats (com comentarem, dels papers que naixen de altres papers, per a especular). Però cal tenir compte de una gran veritat: quanta mes rendibilitat mes risc.

Aquesta situació va canviar la funció dels bancs i la manera de finançar-se les empreses. Abans sol·licitaven préstecs, ara podien emetre accions o bonus que eren mes barats.  Els bancs, doncs, es dedicaren preferentment a la gestió de fondos d’inversió, i el cobrament de comissions bancàries, abandonant el finançament de l’activitat productiva. Els bancs es convertiren en la principal font d’alimentació de l’especulació, de les “borbolles immobiliàries”, de l’ inversió als paradisos fiscals, y per tant va baixar molt les possibilitats de finançament de les activitats productives que creen llocs de treball. Les rendes del capital s’incrementaren molt i per contra les del treball baixaren. La capacitat de compra de la població va descendir i va generar un problema de baixa demanda i per tantde limitada rendibilitat de l’economia de bens i servicis ( la que diguem l’economia reial o productiva). Per eixe motiu empreses i famílies es varen endeutar cada vegada mes i augmentaren el tamany del sector financer i que aquest preferira invertir en els sectors especulatius que en la economia reial, perquè el primer donava mes rendibilitat. Resultat directe de les accions dels governs neoliberals.

L’ocupació quasi total de la mà d’obra a Europa i America, en la llarga fase de creiximent a les dècades dels 50,60 i quasi la dels 70, havia facilitat que el repartiment de la renda millorara als salaris dels treballadors. Darrere aquesta situació estava la fortalesa dels partits d’esquerra, els governs socialdemòcrates, l’expansió del sindicalisme, el sorgiment de moviments socials, feministes, ecologistes, que suposaren una forta amenaça a l’estructura del poder.

La resposta del capital va ser contundent, aplicant-se en primer lloc de manera contundent a Amèrica llatina i Africa que havien començat a experimentar canvis. La primera reacció va ser la “revolució conservadora i neoliberal de Reagan i la Thatcher, que va produir canvis molt importants, a mes a mes dels financers que hem comentat:

Primer, canvi de model productiu, per l’aparició de les noves tecnologies de l’ informació, que proporcionares la manera de fer mes amb menys treballadors.

Segon, una nova política econòmica centrada en la lluita contra l’ inflació. Com s’entenia que aquesta la causava els alts salaris, i l’excessiva circulació de diners, es proposava combatre-la amb alts tipus d’interès, i retalls salarials.

Tercer, es va posar en marxa una nova estratègia política i cultural orientada a introduir nous valors que fomentaren l’individualista, la fragmentació social, que junt a l’atur i l’endeutament, sempre actuen com a factors de submissió i desmobilització política.

Aquestes politiques “neoliberals” varen aconseguir un canvi no sols a la base productiva i financera si no a tot l’ordre social i inclús a la forma de ser i d’actuar de les persones com a conseqüència de les desigualtats i l’atur..

CONTINUARÁ....