3ª Entrega.
A
la segona entrega varem veure les conseqüències de la revolució conservadora i
neoliberal de Reagan i la Thatcher: canvi de model productiu; política
econòmica centrada en la lluita contra l’inflació; nova estratègia política i
cultural orientada a introduir nous valors que fomentaren l’individualisme.
Continuarem
analitzant les conseqüències.
LA
DESIGUAL DISTRIBUCIÓ DE LAS RENDES I LA CRISI.
Els
canvis que portaren aquestes polítiques es produïren com a conseqüència de un
doble procés:
La
menor proporció de rendes salarials (aquestes es dediquen pràcticament en la
integritat al consum) redueix la demanda i, en conseqüència, limita les ventes i
els ingressos de les empreses productives.
I
al mateix temps el major volum de rendes del capital incrementa el estalvi i, per
tant, la suma de recursos susceptibles de ser destinats a l’inversió per a
obtenir rendibilitat. Es molt mes atractiu col·locar els capitals en las inversions
financeres.
Eixa
desigualtat ha estat el caldo de cultiu que ha incentivat la compulsiva innovació
financera orientada a rendibilitzar el paper mitjançant complexes procediments
de titulització que converteixen al capital en font de grans ganancies.
El
que fou secretari de Treball amb Clinton, Robert Reich, ha senyalat que en 1976
el 1 por cent mes ric de la població de Estats Units tenia el 9 por cent de la
riquesa i ara, després de anys de polítiques neoliberals, acumula el 20 por cent.
La
crisi que estem vivint es, por tant, una conseqüència inevitable de aquest procés
de conversió de l’economia capitalista en un gran casino financer que converteix
l’inversió en paper i en capital fictici en el uso mes rentable. Els bancs i els
grans fondos d’inversió s’han convertit en una maquinaria de creació constant
de deute, mitjançant la titulització i els procediments de l’enginyeria
financera que son noves fonts de benefici. Però tot al marge de la activitat
productiva, de manera que aquesta que es la que crea treball es debilita de
forma continuada i acaba exhausta per la falta de capital o de demanda real
suficient.
En
definitiva la última i gran recessió de la economia mundial es mesque el
resultat de una crisi financera derivada de la difusió de productes tòxics. Els
diners ha deixat de ser un instrument al servici de la producció de bens i
servicis per a les necessitats humanes per
a convertir-se en un fi i en una simple font de poder. Ha deixat de ser una activitat
al servici de la creació de llocs de treball o riquesa i els bancs son els
principals instruments per a eixe fi, convertint-se una maquinaria de generació
de deute.
2.- Les singularitats
de la crisi espanyola.
Com
varem dir per a afrontar amb èxit un problema es necessari conèixer be les
causes.
Evidentment,
la crisi que està vivint l’economia espanyola es fruit directe de la crisis
financera internacional. Però, també es cert que en Espanya hi havia unes condicions
econòmiques prèvies molt singulars que han fet que l’efecte siga especialment
greu.
LES
COINCIDENCIES I LES NOSTRES PARTICULARITATS
A
Espanya en els darrers trenta anys hem tingut el mateix procés de transformacions
estructurals i les mateixes receptes neoliberals que a la resta del mon. Però amb
alguna particularitat perquè ha coincidit amb tres circumstancies particulars:
−
Una impressionant borbolla inmobiliaria.
−
Un endeutament previ i una insuficiència
d’estalvi nacional molt gran.
−
Una supervisió de les Institucions financeres diferent a las de la resta dels països
com a conseqüència de que ja havien passat una crisi molt devastadora anys
abans.
En
que hem estat diferents als altres països de la UE?
Debilitat de les classes treballadores
La
transició, que no va ser modèlica, es va fer en termes molt favorables a las forces
conservadores que controlaven els aparells de l’Estat dictatorial i gran part
dels mitjans d’informació i persuasió.
La pressió popular no va ser suficient per a forçar una ruptura amb l’estat
anterior, el que va permetre que les dretes d’escassa tradició democràtica mantingueren el poder i va provocar la debilitat, de las forces democràtiques.
El sindicalisme sempre ha estat debilitat pel domini de les forces
conservadores, situació accentuada per la seva divisió, mentre les forces
conservadores sempre ha defensat els seus interessos de manera unitària.
Desmesurada influencia política dels grans grups empresarials i
financers
Els
grans representants dels interessos empresarials mes poderosos han mantés gran
part dels mecanismes de protecció
franquistes, mitjançant la seva
permanent presència al poder polític.
A
finals de 2006 sols una vintena de grans famílies eren propietàries del 20,14
por cent del capital de las empreses del Ibex-35 i una élite de 1.400 persones,
que representen el 0,0035 por cent de la població espanyola, controlava
recursos que equivalen al 80,5 por cent del PIB.
Aquesta
estructura oligàrquica de la societat i l’economia
espanyoles ha estat determinant, com ara veurem, per a provocar la borbolla
inmobiliaria i el gran endeutament que es troba a l’origen de la crisi.
Institucions i mercats molt imperfectes
La
dictadura ens va deixar institucions tan decisives com el mercat de treball, el
sector financer o el sistema fiscal molt dèbils i no ha estat fàcil acomodar-les
a la democràcia i a la modernitat.
Al
mercat laboral ha hagut una duresa en les iniciatives empresarials, resultat de
una gran patronal acostumbrada a una prepotència heretada del règim anterior amb
escassa adaptabilitat a las exigències de una economia basada en la cooperació i
la col·laboració dels agents socials. La solució del atur ha estat sempre
facilitar l’acomiadament.
El
sector financer ha mantés un poder i una
influencia sobre el conjunt de l’economia i les institucions desproporcionat en
comparació amb el dels països del nostre entorn.
Finalment,
i malgrat les reformes dels inicis de la democràcia, el sistema fiscal deixa
moltíssim que desitjar, envoltat amb corrupció, economia submergida, paradisos
fiscals,...una fiscalitat basada quasi exclusivament en les rendes del treball.
Dèficit social
Malgrat
la propaganda en contra, el nostre país es en termenis relatius un del que
menys diners dedica al que anomenem estat del benestar. I ben cert també un
dels que millor rendiment li trau a eixos diners.
Dèbil I traumàtica vinculació de la economia espanyola amb l’exterior
Als
darrer cinquanta anys, l’equilibri exterior depenia de la entrada de divises basada
en l’oferta de servicis turístics. I com que aquesta via era insuficient calia tirar ma de la devaluació de la pesseta.
L’arribada
de la democràcia va coincidir en un període d’obertura a l’exterior sense poder abans consolidar un model productiu
distint del de la dictadura. Per eixe motiu l’incorporació primer a la UE i
després a l’unió monetària va ser un
impacte molt gran en la nostra economia. Això va tindre efectes desiguals. Per un costat varem gaudir
de una entrada de divises molt importants
que han permès consolidar estructures de benestar i una gran entrada de
recursos. Però, posant en mans del capital estranger els millors actius de l’economia,
fins al punt que el capital espanyol ha desaparegut de sectors de gran importància
estratègica.I a mes a mes ha limitat quasi totalment la capacitat de maniobra
interna al sotmetre la política econòmica nacional als dictats de les decisions
dominants a Europa que responen a ls interessos empresarials de Alemanya i França.
Tot això ha consolidat el model productiu tradicional depenent i poc competitiu.
En
particular, impedeix la devaluació com abans. Podríem haver resolt eixe
problema especializa-nos en altre tipus d’activitats i millorant la qualitat i
la productivitat. Cosa que mai volgueren les grans empreses que han volgut competir
als mercats internacionals i que optaren, per el contrari, per competir baixant
els salaris. Però, malgrat que aquestos han sofert un procés constant de
contenció (Espanya es l’únic país de la OCDE on no hem tingut creixement reial dels salaris
entre 1995 y 2005), aquesta via d’ajust ha estat insuficient per a donar suficients
i per això el dèficit exterior de España es el mes alt del mon en térmens relatius.
Finalment
cal recordar que de la dictadura franquista
de 1938 a 1978 varem heretar una gran desigualtat, tant entre territoris como
entre persones, com conseqüència no sòls de la carència de polítiques i
estructures redistributives, si no sobre tot de la carència de capital social dedicat
a la formació i la innovació, del predomini de un model productiu depenent i
desvertebrat i de la pròpia absència de democràcia.
En
definitiva, podríem dir que la dictadura ens va deixar com herència una economia
i una societat molt sotmesa a grups d’interès econòmic i financer molt reduïts però molt poderosos, i un teixit
productiu massa dèbil dominat per grans empreses i bancs con una influencia política
conquistada en la dictadura però que han mantés fins l’actualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada