1ª entrega: RESUM DEL LLIBRE “ HAY ALTERNATIVAS, propostes per a crear treball i benestar social a Espanya”.

Anem a publicar per entregues, AL Blog d’EUPV de Tavernes,  un resum del llibre “HAY ALTERNATIVAS , propostes per a crear treball i benestar social a Espanya”. Es la nostra intenció donar informació i formació a tots els que ens segueixen, per a tindre elements de judici i arguments al debatre amb amics i companys de treball, al voltant dels tems que corren.

El llibre ha estat escrit per:

VICENÇ NAVARRO

Politòleg i economista, es catedràtic de Ciències Polítiques y Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i ha estat catedràtic de Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona i de la Complutense de Madrid. Exilat per motius polítics es i ha estat Professor de Polítiques Públicas de la The Johns Hopkins University de EEUU per 40 anys. Es un de los científics socials espanyols mes citats a la literatura científica internacional.

JUAN TORRES LÓPEZ

Es catedràtic de Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla. Ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat acadèmica y ha estat  secretari general de Universitats i Investigació de la Junta de Andalusià. Autor de nombrosos articles científics i de divulgació econòmica.  

ALBERTO GARZÓN ESPINOSA

Diputat d’Esquerra Unida per Málaga, es llicenciat en Economia y diplomat en Administració d’ Empreses i Máster en Desenvolupament Econòmic; actualment realitza la seua tesis doctoral sobre models de desigualtat i creixement.

Coordina la revista digital Economia Crítica y Crítica de la Economia, fundada al si  del moviment de jovens economistes  crítics a España.

Es tracta com vegeu de gent amb experiència i formació, que molt abans de la crisi de 2007, com podreu veure,  advertia del que ens venía damunt

1.- Introducció.

El president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, afirmava a agost de 2011, referint-se a la situació en la que es trobava Grècia: "No hi han alternatives ni pla B per a Grècia. L’alternativa es la catàstrofe".

Una única alternativa que sempre es el mateix: retallar salaris (directes, indirectes en forma de despeses socials (sanitat i educació) o diferits com pensiones). Quan l’ economia va be, diguent que es per a que no vaja mal i, quan  va mal, per a que vaja be.

Però, sabem que hi han alternatives, que es poden fer coses  distintes a les que proposen la patronal, els banquers, els directius dels bancs centrals i els polítics que comparteixen amb ells d’ideologia neoliberal. Ho sabem perquè llegim, perquè no estudiem sols les alternatives del pensament neoliberal dominant, perquè analitzem els treballs científics sobre l’evolució de l’economia capitalista,  perquè estudiem les crisis anteriors. Per això sabem que podem crear llocs de treball impulsant l’activitat econòmica, en compte retallant-la. Per això sabem que per fer front al endeutament públic, es millor donar las països capacitat de generar ingressos propis, i no llevar eixa capacitat retallant el Crédit, perquè el que passarà es que es generarà mes deute.  Això es el que sempre ha passat i es el que ha passat ara a Europa.

Però sabem que hi ha alternatives, es poden fer altres polítiques, això els el que diuen científics que no treballen per als capitalistes, ni per la sistema,  premis Nobels independents, i en primer lloc, perquè estem vegent a on ens porta la política d’austeritat que pregona la dreta europea, a mes atur i a mes dèficit. En segon lloc perquè les propostes dels neoliberals, no responen a veritats científiques, sinó a ideologia que inclòs estan en contra del sentit comú. I prova d’això es que no perverteixen una discussió pública i plural on els seus defensors pogueren demostrar de manera clara, que baixar els sous o reduir les despasses socials disminueix l’atur. El que fan es imposar-les, eviten el debat en campanyes electorals manipulades pel seus mitjans de comunicació, i imposen les seves solucions, com si res mes fora possible, perquè saben que el que ells defensen no es pot demostrar.

La realitat ha demostrat i ara està demostrant, que quan s’han aplicat eixes mesures sempre ha baixat la qualitat de vida, la del treball i que sols ha millorat els beneficis dels grans inversors, dels banquers i de les grans empreses.

Anem a explicar ací al Blog d’EUPV de Tavernes l’esforç dels autors per divulgar la falsedat de que no hi ha alternativa, demostrar que si la hi ha, i que a mes a mes son mes eficaces per a eixir de la situació on ens trobem, per a crear llocs de treballs estables i benestar social. Anem a fer un anàlisi senzill i reial, del que es deriva un altra política, i anem a explicar-la.

2.- Les causes  de la crisi mundial.

Per a resoldre qualsevol tipus de problema, cal començar per conèixer les causes que l’han provocat. Fer un bon diagnòstic dels mals que suporta el pacient, es el primer pas per a sanar-lo, el mateix passa al camp de l’economia.

Els mals que ens afecten son fàcils de detectar, comuns als que sofreixen altres països com a conseqüència de la crisi: augment accelerat de l’atur,  quera de sectors sencers de l’economia, de milers d’empreses o governs que han tingut que endeutar-se fins a nivells preocupants per a tractar de suportar la situació... Aquestos son els problemes que tenim que resoldre i per això es important conèixer be les seves causes.

A hores d’ara quasi tots sabem que la causa mes immediata fou que bancs estadounidenses, varen difondre per tot el sistema financer internacional, com una inversió molt atractiva i altament rentable, milers de productes financers derivats de contractes hipotecaris, que quan l’economia va començar a tenir problemes, varen resultar en realitat “basura” que va fer entrar en fallida als bancs i als inversors que els havien comprat. Quan això va passar, els bancs varen deixar de donar crèdits i les empreses i consumidors que depenen de eixe finançament, no varen poder continuar produint o consumint, que va provocar una gran caiguda de l’activitat econòmica, l’augment de l’atur....

Els governs varen proporcionar milers de milions per a salvar als bancs, per a evitar que amb la seva caiguda arrastraren a altres bancs i creient que així aconseguirien que tornaren a donar crèdits.  Els governs varen augmentar el seu dèficit ajudant als bancs, però be perquè no varen ser suficients diners o mes be perquè els bancs varen utilitzar els diners per a altres coses, com després veurem, el que tan sols varen aconseguir va ser aliviar un poc la situació, però no resoldre la situació. El resultat reial es que al disminuir l’activitat econòmica, va disminuir la recaptació del estat i que les despeses dels governs es varen multiplicar. Els dèficits es varen desbocar i el deute va pujar acceleradament. Els bancs que havien desencadenat la crisi, varen aprofitar la necessitat dels governs de diners, per a deixar-los a alts interessos i a mes a mes exigir-los  reformes mol dures; retallar les despeses socials i els sous dels empleats públics, coma garantía de que la major part dels recursos es dirigirà a pagar els interessos i amortitzacions dels crèdits. El crédit a les empreses quasi va desaparèixer, l’activitat econòmica ha disminuït, l’atur esta desbocat, i els països del sud d’Europa estan en pitjor situació que mai.  Aquestes mesures equivocades dirigides principalment a que els bancs es recuperaren sense modificar les regles del joc que havien donat lloc a la crisi, es el que ha fet que ara quatre anys després de que la crisi de les hipoteques “basura” s’iniciara, no hi ha rastre de haver-la superat malgrat els enganys dels governs que anunciaven l’aparició de “brotes verdes” i que la crisi s’acabava. Al revés, com no havien volgut analitzar les causes reials de la crisi, i per tant prendre mesures que li feren front, el malalt cada dia esta pitjor i els estats es troben amb els problemes del primer dies i amb un deute desorbitat: Gracia està en fallida, Irlanda i Portugal intervinguts i Espanya i Itàlia baix amenaça.

Aquesta historia esta prou coneguda, però es insuficient si es vol actuar amb eficàcia per a resoldre tots els problemes generats. No cal conèixer les causes immediates de la crisis (els problemes financers) cal aclarir les circumstancies estructurals que varen fer possible que aquestes aparegueren.

Hi ha prou consens sobre la naturalesa de la crisi financera com a resultat del comportament irresponsable de bancs que creà un greu problema econòmic al provocar el caos financer i paralitzar l’ecònoma com a conseqüència de la falta de crèdit i, mes tard el del deute públic, però cal tenir compte també el mes important problema del deute privat, de famílies i empreses, com resultat del descens de la capacitat adquisitiva de la població a conseqüència de les polítiques neoliberals (portades a cap des de l’època iniciada per el president Reagan a Estats Units i la senyora Thatcher a la Gran Bretaña) que causaren un descens continuat de las rendes del treball.

Aquestes polítiques, que a Europa s’intensificaren amb el fi d’instaurar l’euro, varen crear un enorme problema de falta de demanda que es resoldre amb la disponibilitat del crédit i a que las rentes del capital s’invertiren de forma preferent en les activitats especulatives en lloc de en l’economia productiva.

Encara que no podem fer-ho amb molt de detall, es imprescindible que aclarim, molt  breument i superficialment, totes les causes que des de fa quasi trenta anys venen creant la situació econòmica, política i social en la que estam i que fa inevitable que es produïsquen crisis com la que estem  sofrint.

Al llarc de la dècada de 1990 la massa salarial global havia baixat, malgrat l’augment de població activa creant un problema de baixa demanda. Es va posar en marxa una política econòmica de tipus d’interès baixos per a augmentar el consum i així recolzar l’activitat econòmica. A mes a mes es animar als bancs a que donaren préstecs hipotecaris amb facilitat, aconseguint que el negoci immobiliari començara a créixer. Les famílies s’endeutaven per a comprar primeres i segones vivendes i , per tant els preu de les vivendes varen començar a pujar.

Es va crear així el que coneguem com a “burbuja inmobiliaria”.  Es a dir, una situació en la que els compradors creuen que els preus del producte van a pujat indefinidament i que, per tant, serà molt rentable comprar pensant  en vendre mes o menys ràpidament. Por altra part es crearen incentius dintre del sistema bancari que optimitzaren el nombre d’hipoteques independentment de la seua qualitat.

El profit de guanyar cada vegada mes diners oferint crédit va portar als bancs a oferir el que hem conegut con  hipoteques “subprime”, que eren les que destinaven a gent poc solvent o amb pocs recursos econòmics i que, per tant, tenien molt mes risc d’impagament, però també mes rentables per als bancs per els tipus mes alts que havia que pagar por elles. Però els bancs oferien tants crèdits que començaren a quedar-se sense diners per a seguir donant-los i recorriren a  un procediment la titulització dels actius. Un actiu es un be o un dret sobre altre be que te una empresa: locals, maquinaries, contractes de crédit al seu favor... La titulització consisteix en convertir un activo no negociable en negociable i, por tant, en poder obtenir liquidesa de ell. El que feren els bancs que provocaren la crisi en Estats Units fou titulitzar els contractes hipotecaris, es a  dir, vendre’ls baix un altra forma per a així obtenir liquidesa i poder seguir donat crèdits.

Mitjançant aquest procediment  el banc ven el dret que suposa el contracte de préstec, el paper, a una entitat (normalment un fons d’inversió) denominada "vehículo" (en general creada per els mateixos bancs). De eixa  forma ix paper del  seu balanç,  i entra liquidesa (diners contant i sonant que ja pot utilitzar per a seguir donant mes crèdits) i, a mes a mes, transfereix  el risc des de dintre cap a  fora del  seu balanç.

Ràpidament  l’entitat “vehículo” fa el mateix: emiteix  uns nous títols (els mateixos papers que havia comprat als bancs amb altres noms) que ven  a nous inversors. Aquestos solen ser els gran especuladors, els que diuen  inversors  institucionals : bancs, companyes de segurs, fondos de pensions, fondos de inversions, hedge funds ... (Un hedge fund es un fondo d’inversió amb objectiu de la màxima rendibilitat però amb un risc igual o menor al del mercat, para el que utilitzen tècniques "de cobertura" que bàsicament consisteixen en cobrir les operacions mes perilloses i  que realitzen mitjançant altres  productes financers vinculats amb elles. Així teixen  una ret multimilionària i molt  complexa en la que sòls intervenien uns pocs inversors molt poderosos però que s’expandeix  por tota l’economia mundial.), que es dediquen  a comprar i a vendre paper permanentment, aprofitant-se de les variacions en el seu preu que a vegades provoquen ells mateixos. I així  es varen difondre les hipoteques inicials en forma de productes financers derivats d’elles por tot el sistema financer internacional.

Molta gent normal es pot preguntar: com es possible que aquestos inversors tan poderosos es dediquen a comprar simplement paper? La resposta es molt senzilla: perquè així guanyen diners. Tots hem  vist a la platja de Tavernes com gent amb diners comprava apartaments, en els que mai entrava, o que ni tant sols sabía on estaven. El que feien en realitat no era comprar un lloc per a viure, si no contractes de propietat que desprès venien a major preu. Eixa es l’especulació financera que avui predomina a l’economia mundial. Qui sols volen guanyar diners no compren coses per a desfruitar-los, si no per a tornar-les a vendre a preus mes alts.

Eren els anys en que un ministre “socialista” espanyol d’economia,  va dir que qui no es feia ric es que era tonto.

Aleshores, com que les hipoteques que anaven concedint els bancs estadounidenses eren cada vegada mes temeràries i perilloses tractaren de dissimular el perill que reialment tenien, varen inventar  uns "paquetes" on inclouen hipoteques bones (prime) i altres males (subprime) i on a mes a mes començaren a mesclar actius de diferents tipus: préstecs hipotecaris, préstecs per al consum,  de cotxes, préstecs per a estudiants, etcètera. E inclús inventaren paquets que contenien altres paquets en el seu interior, de manera que al final ningú sabia el producte financer que en realitat estava comprant. I els directors de sucursals bancàries de tot el mon els "col·locaven" als seus clients sense que ni siquiera ells saberen el que venien. Tot començava a ser una gran estafa i calia dissimular-la molt be. Els bancs varen convèncer a les autoritats que relaxaren el control, i recorriren a les famoses “agencies de qualificació” entitats privades contractades pels mateixos bancs emissors dels títols, per a que valoraren la qualitat de les seves emissions. Les agències les varen qualificar de gran qualitat, faltaria mes, i això va fer possible que centenars de bancs i milions de persones invertiren en elles, creuent que eren una inversió segura. Per molts anys els bancs varen tindre beneficis espectaculars, que repartien amb els seus accionistes. Però la festa es va acabar quan varen pujar els tipus d’interès, les expectatives sobre les pujades de preus al mercat immobiliari, es frenaren, l’activitat a la construcció va baixar el ritme, i com a conseqüència milions de treballadors a tot el mon es quedaren sense treball i començaren a deixar de pagar les hipoteques o préstecs que tenien als bancs. Els productes financers derivats de les hipotètiques originals titulitzades, o els paquets de productes financers, pergueren el seu valor  perquè els actius originals (les hipoteques que estaven a la base de la piràmide) deixaren de aportar diners quan les famílies varen deixar de pagar-les.

Les entitats financeres començaren a tenir pèrdues, inclús varen a començar a declarar-se en fallida. A mes a mes amb l’explosió de la “burbuja inmobiliaria” la cartera dels bancs va a començar a perdre valor, mentre el deute que havien contragut continuava intacte. Per a mes inri, els bancs es vegueren obligats a assumir les obligacions de les entitats “vehiculo” per a evitar la quebra perquè no eren capaços de continuar venent títols, els inversors havien començat a desconfiat, i tenien dificultats en afrontar els seus deutes. Els bancs començaren a tenir grans pèrdues i va començar una debacle financera. Començaren primer els bancs americans però arrastraren als demés perquè les finances son el únic aspecte de la vida econòmica que està completament globalitzat. Els famosos paquets financers venuts per tot el mon no valien res.

Els bancs començares a deixar de donar-se crèdits entre ells, i ràpidament deixaren de donar crèdits a empreses i particulars, això va ser un desastre, a hores d’ara es impossible que una empresa funciones sense finançament extern, o que els particulars gasten sense préstecs. La situació casi va paralitzar a milions d’empreses i el consum va disminuir de manera accelerada. I del consum viuen les empreses. La crisi hipotecaria americana, es va fer de sobte, financera i global, i no sols de la banca o els grans inversors financers. Eixa va ser la causa de la recessió econòmica que sofriren les economies.

A mes a mes, quan els mercats financers, varen començar a tenir problemes l mercat immobiliari, com no podien deixar de guanyar diners ni un minut, per a poder atendre les seues obligacions diàries –els passa el mateix que als ciclistes que si paren de pedalejar cauen- canviaren de destí:  de les hipoteques i productes derivats de elles, passaren al petroli i productes alimentaris, matèries primeres, etc.. I clar igual que amb el preu de la vivenda, ara els preus pujaren sense control els preus de l’energia, productes alimentaris...crean nous problemes i milers d’aturats.

¿Com va poder fer-se una estafa financera tan gran?¿Com es va permetre que un volum tan impressionant de recursos es destinara a l’especulació mentre l’economia productiva buscava desesperadament finançament?

¿Com pogueren enganyar a les autoritats, a milions d’inversors i als bancs centrals que coneixen de sobres tot el que passa al mon de les finances, sense fer res per a evitar-ho?  ¿Com deixaren sense finançament a les empreses que creen llocs de treballs, mentre es concediren bilions als bancs per a salvar-los? ¿Com deixaren a milions de persones desarmats davant la crisi i endeutats fins al coll, mentre els financers feien negoci amb eixe deute?

Contestarem a eixes preguntes a la segona entrega