INFORME AL CPN D'EUPV 3 de setembre del 2011

El capital financer internacional està descarregant la crisi sobre la classe treballadora i la gent humil, especialment a Europa i Amèrica del Nord, aprofitant la debilitat política de l'esquerra.

Després de la transferència del deute privat dels bancs a deute pública, han fet de la reducció del dèficit públic el seu cavall de batalla, fonamentalment a través dels retalls socials, a costa de la inversió pública, per a la reactivació econòmica. Esta política no permetrà eixir de la crisi, ni menys encara disminuir la desocupació, però sí que permet incrementar els beneficis del gran capital a costa de la misèria de la majoria social.

Eixa orientació té diferents concrecions en diferents països. Ha segut especialment significatiu el debat en EE.UU al voltant de la reducció del dèficit públic a canvi d'aprovar l'augment del límit del deute públic: mentre que Obama defenia una posició suposadament "centrista" que conjugaria alguns retalls socials amb increments d'impostos als més rics, especialment suprimint les deduccions fiscals introduïdes per Bush, la dreta extrema del Partit Republicà, encapçalada pels fonamentalistes del Tea Party, defenia forts retalls socials sense augment d'impostos. Finalment l'acord aconseguit està més pròxim d'esta última posició, en quant que no contempla augment d'impostos sinó únicament disminució del gasto, encara que açò començaria pels gastos militars, deixant per a una concreció posterior els retalls socials. I precisament els desmesurats gastos militars nord-americans, vinculats a la seua política imperialista i a la participació en diverses guerres de en el món, com les d'Iraq, Afganistan i Líbia, són un factor fonamental del seu immens deute públic, com encertadament hi ha assenyalat el govern xinés.

A Europa, Grècia i Portugal han sigut forçats per la Unió Europea a fortíssimes retallades socials que impediran la seua recuperació econòmica. Clar que el motiu real d'estes retallades imposades no era la disminució del seu deute públic, sinó salvaguardar els interessos de la banca privada, i en primer lloc l'alemanya. I les retallades socials no s'han limitat als països suposadament "rescatats", sinó que han sigut generalitzats a Europa, incloent al Regne Unit, Itàlia i França, on les retallades han sigut "edulcorades" per pujades limitades d'impostos als més rics. La reunió de Merkel i Sarkozy per a constitur un “govern europeu” no tènia mes objectiu que traslladar la política el nou colp d'estat dels mercats financers.

En el cas d'Espanya, s'han anat produint retallades socials successives des de maig del 2010. En quant que l'anunci d'hipotètics augments d'impostos als rics no han passat del terreny de la propaganda, com és el cas de la proposta electoralista del PSOE de recuperar l'impost de patrimoni, donant en la pràctica la raó a Esquerra Unida.

També en el cas d'Espanya, la fi de la participació en les guerres d'Afganistan i Líbia hauria de ser una prioritat, tant per raons econòmiques com a polítiques. Pel que es referix a Líbia, el desenrotllament dels esdeveniments hauria d'obrir els ulls a aquells que, des de posicions suposadament progressistes, van recolzar la intervenció d'OTAN; intervenció que immediatament va desbordar allò que s'ha proclamat en la resolució del Consell de Seguretat de l'ONU, i amb l'excusa hipòcrita de "protegir als civils" ha provocat nombroses morts de civils, tant directament a través de bombardejos com per mitjà de les armes subministrades als seus aliats locals. Ha quedat patent que, lluny de propòsits humanitaris, d’el que es tractava era de donar la volta, tergiversar,l'alçament popular dels pobles àrabs i compensar la pèrdua dels seus titelles a Tunis i Egipte.

En tot este procés, el leit motiv ha sigut “tranquil·litzar als mercats" davant de cada espenta dels especuladors financers, fora de tota racionalitat econòmica, que haguera requerit -al contrari- la utilització d'eurobons per a "pontejar" la debilitat d'uns Estats que no controlen la seua moneda o la imposició d'un impost a les transaccions financeres, entre altres.

La política de retalls està provocant diferents reaccions socials, des de l'esclat social en Gran Bretanya fins a la mobilització pacífica del 15M a Espanya i mobilitzacions semblants en altres països, inclús a Israel, unint àrabs i jueus de les classes popular enfront de la política antisocial del govern de Netanyahu, que ha pretés desviar l'atenció tornant a agredir la població de Gaza i ampliant els assentaments il·legals als territoris ocupats, amb la passivitat còmplice de l'ONU i la Unió Europea: el reconeixement internacional de l'Estat Palestí s'hauria d'acompanyar de sancions contra l'Estat d'Israel mentres continue l'ocupació il·legal del seu territori.

En este marc se situa la proposta del Govern de Zapatero de "constitucionalitzar" el límit al dèficit i el deute públic. La reforma proposada introduïx el dogmatisme neoliberal en el text constitucional, reflectix pressions inacceptables alienes a la sobirania nacional i qüestiona tots els drets socials reconeguts, la protecció dels quals perd tota garantia legal, alhora que amenaça explicita i directament els servicis socials i drets fonamentals com els de la salut i l'educació, entre altres

És una mesura a llarg termini que no té efectes econòmics reals immediats perque no entrará en vigor fins el 2020, i és inclús contradictòria (es justifica per facilitar la venda immediata de bons de l'Estat limitant a llarg termini l'emissió de deute públic per a finançar-se). Però allò vertaderament rellevant és que el nou article 135.3 especifica que el pagament del deute gaudeix de prioritat absoluta, s’entén sobre qualsevol altre compromís de despesa pública (pensions, salaris, despesa farmacèutica...) i açò entra en vigor inmediatament el mateix dia de la publicació del seu text oficial al BOE.

Però la seua funció real, la d’aquesta autèntica contrarreforma, és proclamar una completa submissió al capital financer internacional, que és en el que ha caigut el govern del PSOE, anul·lant encara més la capacitat d'acció de les institucions democràtiques, posant en dubte l'Estat Social, carregant –així- de raó el lema "li diuen democràcia però no ho és". Perquè d'açò, d'eliminar la democràcia en el seu sentit més ampli, és precisament del que es tracta, i per açò la seua tramitació precipitada a l'agost a poques setmanes d'unes eleccions generals i l'oposició a convocar un referèndum sobre la reforma constitucional. S'ha de denunciar, a més, que Rubalcaba mentix quan diu que no es fixa cap xifra límit, ja que la proposta cita explícitament els límits establits o de referència de la Unió Europea.

És important continuar impulsant la mobilització social contra les polítiques neoliberals, que actualment es concreten en la proposta de Reforma Constitucional del PSOE i el PP, amb l'exigència democràtica d'un Referèndum sobre la mateixa. EUPV, igual que IU, impulsa i recolza les mobilitzacions unitàries pel Referèndum perquè el nostre poble es manifeste amb claredat en torn a esta mesura. Saludem la confluència que s'està donant entre el moviment sindical, el 15M, Democràcia Real i organitzacions socials i culturals, per a sumar esforços en pro de la defensa de la democràcia i els drets socials. Igualment, valorem molt positivament l’actuació del nostre grup parlamentari al congrés que ha donat a IU una projecció política importantíssima en la nostra negativa a la reforma proposada pel PSOE i el PP, forçant a que es quedaren sense més suport a la cambra.

Igualment, EUPV es compromet en la defensa dels interessos de la classe treballadora i els sectors populars davant de les noves mesures del Govern. El nou contracte de formació i l'eliminació del límit a l'encadenament de contractes suposen una aposta per la temporalitat i la precarietat en el mercat laboral que condemna als jóvens no tindre un treball fix i digne, al mateix temps que deixaran en la indefensió a centenars de milers de persones amb contractes temporals. D'altra banda, la rebaixa de l'IVA de l’habitatge, beneficia la banca i promotores, mentres que la dació en recompensa de l’habitatge, contínua sent una exigència social no atesa.

Al País Valencià, l'estiu ha portat la dimissió de Camps forçada per la seua imputació judicial. El seu relleu al capdavant del Consell no suposarà cap canvi important quant a la política del PP. De fet, Alberto Fabra ha mantingut exactament els mateixos consellers i s'ha reafirmat públicament en la defensa íntegra de la política campsista. Els primers gestos de cara a la galeria i, particularment, als mitjans de comunicació es van quedar exclusivament en això, purs gestos. En la pràctica, el debat d'investidura va servir per a demostrar que els canvis són molt superficials i que probablement ni tan sols podem esperar canvis en el tarannà, si més no en les relacions entre el govern i oposició.

El PP se sosté al capdavant del Consell sense aportar cap alternativa nova de què puguen esperar-se canvis importants en sentit d'impulsar el desenvolupament i l'ocupació. La política d'amagar el cap davall l'ala per a esperar que escampara prompte la crisi i reprendre el funcionament del model basat en l'especulació, els saraus, les privatitzacions i la construcció, s'ha vist superada per la conjuntura econòmica i s'ha demostrat absolutament inoperant. L'escalada del deute públic i l'exigència d'ajustos des d'Europa i des de Madrid, ha forçat una nova volta de rosca en l'ajust, és a dir, en la reducció del gasto públic, que s'havia començat a aplicar en el pressupost de 2011. Mentres es manté la retòrica antifiscal, els tecnòcrates que Camps havia situat al capdavant d'economia s'estan aplicant a planificar i executar un ajust dur que afectarà més encara al gasto social i, en particular, als empleats públics (tant en estructura com en nombre). El resultat previsible serà una disminució en la qualitat i en la quantitat dels servicis públics, i un fort efecte procíclic que agreujarà la situació de desocupació i dificultarà encara més la recuperació econòmica. Tampoc Fabra ha fet cap gest per atallar la corrupció ni per prescindir de cap dels 11 diputats afectats per ella.

La veritat és que sense la corrupció esguitant a la presidència, el caràcter neoliberal, antisocial, insostenible i antivalencià de les polítiques del Consell queden al nu.

Els avanços del seu projecte polític mes immediat així ho apunten. Ampliació dels concerts en l'ensenyança, de les privatitzacions en sanitat, obra pública cofinançada amb la iniciativa privada, política de residus basada en incineradores, o l'aprimament de l'administració, que sens dubte farà pagar la factura del seu endeutament als que no són responsables de la mateixa.

La situació exigix canvis radicals que ni el PP ni el PSOE estan disposats tan sols a considerar. La imperiosa i cada vegada més urgent necessitat impulsar un nou model productiu basat en els sectors tradicionals (agricultura i indústria), els servicis públics de qualitat (impulsant el gasto social i l'ocupació pública) i la reconversió ecològica de l'economia (nou model de transport, energies renovables, reciclatge, reducció i reconversió del sector de la construcció, etc.) haurien d'erigir-se en la clau de l'alternativa. És a dir, el nou model econòmic sostenible social i mediambientalment. Però per a això és necessari dotar-se dels mitjans necessaris, tant financers com fiscals.

Pel que fa als primers, després de la privatització completa i la pèrdua de Bancaixa com a entitat valenciana, encara disposem de l'oportunitat que representa la nacionalització de la CAM. Enfront d'això EUPV exigix la depuració de responsabilitats polítiques i penals als dirigents i gestors de l'entitat. Al mateix temps, també exigirem que el govern d'Espanya no privatitze l'entitat després del seu sanejament sinó que la cedisca a la Generalitat perquè esta puga, junt amb l'IVF, erigir una banca pública territorial, controlada democràticament que tinga com a objectiu fonamental la canalització de recursos cap a les xicotetes i mitjanes empreses i les famílies. Esta nova entitat hauria de regir-se per criteris de banca ètica.

Per a estimular l'economia, per a combatre la desocupació –que novament puja i ens situa com la tercera CCAA amb més atur- resulta cada vegada més urgent un gir copernicà en la política fiscal. Este viratge hauria de passar per: (1) acabar amb les bonificacions fiscals que beneficien a les grans fortunes (especialment pel que fa a l'impost de successions i donacions); (2) incrementar la fiscalitat a les rendes més altes en la part autonòmica del IRPF; i (3) establiment d'una fiscalitat ecològica que penalitze les activitats "brutes" davall el principi de "qui contamina paga". Per a implantar esta política és imprescindible la constitució de l'Agència Tributària Valenciana que hauria d'establir com a eix central de la seua activitat la col·laboració amb Agència Tributària espanyola per a combatre el frau fiscal.

Estes polítiques d'ajust dur que el Consell anuncia, vénen acompanyades d'un gravíssim retrocés democràtic en el terreny dels drets polítics i sindicals, d'aplicar-se les noves mesures anunciades.

Una, el retall d'alliberats sindicals en l'administració pública, que deixarà en major indefensió als treballadors i treballadores de l'administració davant d'un moment de gravíssims retalls pressupostaris i donarà un bolcada al model de representació sindical. I una altra, l'anunci de reforma de la Llei Electoral Valenciana afavorint un sistema majoritari bipartidista, que contradiu obertament la Constitució. EUPV advoca també per la dita reforma, però en un sentit contrari. Plantegem acabar amb el dèficit democràtic que suposa la barrera del 5% i, a més, introduir mecanismes de democràcia participativa com els Referèndums vinculants, afavorir la via de la ILP, introduir causes d'inelegibilitat per a impedir que la corrupció es cole en les nostres institucions.

Les eleccions generals es van a desenrotllar en un marc de mobilització. Però el repte és traduir esta mobilització en una alternativa política que defenga els interessos de la majoria social de les mesures neoliberals, del model antidemocràtic i insostenible que pretenen consolidar en el País Valencià, en l'Estat i a Europa. Per això estes eleccions no poden ser abordades des de la rutina electoral. No.

La nostra acció electoral ha d'estar en el conflicte social. En este moment tenim una doble responsabilitat: d'una banda, estar activament en totes les mobilitzacions unitàries que es convoquen pel Referèndum, impulsant plataformes on no existisquen, d'altra banda, aconseguir que EUPV, en el marc de la Convocatòria Social, siga el referent polític i institucional dels que s'oposen a esta modificació constitucional.

Per a això és necessari:

1.- Aconseguir la unitat social més àmplia reclamant el Referèndum sobre la reforma constitucional.

2.- Dirigir-nos a totes les organitzacions socials que pugam per a estendre la mobilització.

3.- Incorporar els nostres càrrecs públics de forma activa a la campanya. Convocar concentracions de càrrecs públics d'EUPV un dia concret, en les portes dels ajuntaments més importants del País exigint el Referèndum.

4.- Condicionar el debat polític sobre el qual es desenrotllen les Eleccions Generals des del conflicte social i evitar els intents del PP i PSOE d'ocultar els debats que posen en evidència les causes de la crisi, i que per tant, les solucions no poden vindre del mateix lloc.

5.- Convertir el debat del programa electoral en el debat d'un Nou Programa per a l'Esquerra en el País Valencià i en l'Estat, un programa que avance en la defensa d'un nou model de democràcia econòmica i social, en la reforma del poder judicial, en un nou sistema electoral just, en la laïcitat de l'Estat, en la superació de les injustícies de gènere, en la democràcia participativa, en un model federal i solidari de l'Estat….

6.- Implicar a les Àrees en l'actualització del programa d'EUPV per a les eleccions generals i en la sistematització de les conclusions del debat obert de les assemblees dels col·lectius, de manera que ací confluïsquen les aportacions que aprovem en la nostra Assemblea.

Per tot això –en aquest context-la nostra Assemblea de l'1 d'octubre ha de ser l'Assemblea de la Convocatòria Social, de manera que els debats de programa, candidats i candidates han d'eixir de les assemblees locals i dels barris, que han de tindre caràcter obert, participatiu. Per a acudir ací no s'ha de demanar carnet. Al contrari, el debat del Programa ha de ser un lloc de trobada de totes les energies socials que vullguen implicar-se a alçar una esquerra amb un programa de transformacions que plante cara al neoliberalisme.

Paral·lelament al debat obert dels nostres col·lectius, hem de posar en marxa la trobada amb sindicalistes, forces de la cultura, amb col·lectius que han participat amb EUPV en l'elaboració programàtica de les municipals i autonòmiques per a demanar la seua participació i la seua opinió i proposta.

L'Assemblea de l'1 d'octubre ha de ser la culminació d'un procés de debat participatiu i participat que done cabuda als que han estat presents en els debats programàtics i puguen tindre també, com la nostra afiliació, possibilitat d'acudir a l'Assemblea de la Convocatòria Social Estatal que se celebra a Madrid els dies 8 i 9 d'octubre, i ser candidats i candidates a les nostres llistes.

Per la importància que en aquest moment té el fiançament i l’ampliació del projecte federal d’IU, la presentació de llistes en totes les circumscripcions electorals es converteix en vital per al resultat institucional per a una força que aspira a ser una alternativa de govern, de societat i de model d’Estat, convertint-se en el referent de les mobilitzacions i aspiracions d’aquells que pateixen i s’oposen a les polítiques neoliberals.

I d'acord amb eixe procés de convergència política i social que suposa la Convocatòria Social, d'acord amb els acords estatals aconseguits per IU, en el País Valencià obrirem conversacions amb les formacions polítiques que puguen confluir i reforçar el projecte de l'esquerra que estem construint.

Cridem a tota la nostra afiliació, als nostres Consells, a càrrecs públics, a posar el millor de cadascun i cadascuna al servici de la campanya per a recuperar la presència al Congrés dels Diputats i que la veu de l'esquerra valenciana estiga allí present. Un resultat que reforçarà el projecte federal d’IU, però que sens dubte tindrà una lectura política de caràcter autonòmic, reforçant el projecte que representa Esquerra Unida del País Valencià.